Les negociacions han estat un desastre i una mostra grandiosa d’ineptitud. Acords parcials ERC/CUP que es presentaven com a xantatges cap a JxC; declaracions extemporànies barrejades amb secretismes, amenaces, ultimàtums, provocacions; hi ha hagut de tot tret de bona fe i voluntat negociadora de debò.
Que ERC no era un partit independentista ho sabia tothom llevat, sembla, d’ERC, que fins a les eleccions de 14-F parlava, encara que boirosament, d’independència. Després de les eleccions, els dirigents s’han assabentat (mai penseu que enganyaven, per tots els déus) que no, que la independència era un eslògan per obtenir vots, però impossible de fer realitat. I que és sa i de bona família dir la veritat a la gent, ni que sigui una mica tard.
En qualsevol cas, un partit no independentista que s’estimi mai entrarà en un govern amb independentistes. Ni 52% de vot popular, ni 74 diputats ni res. No es pot fer un govern nominalment independentista amb un partit independentista de debò. No és segur. Doncs, no es pot fer un govern amb JxC.
Aquestes negociacions públiques fictícies i protocol·làries amb independentistes es feien en paral·lel amb altres privades reals amb no independentistes, fins i tot, antiindependentistes. Pel cas que, si calgués trencar les negociacions, com de fet ha passat, hi hagués una alternativa. És urgent formar govern, diuen, sense que ningú sàpiga per què, atès que n’hem estat sense els darrers tres anys i escaig. No hi ha raons per a la urgència llevat del previsible ridícul de ser incapaços de bastir un govern independentista amb suport de la majoria absoluta del Parlament.
A més de ridícula, la situació és tràgica perquè el fracàs de les negociacions coincideix amb un enfortiment de l’ofensiva espanyola. ERC fa costat al govern espanyol per garantit la seva estabilitat i, a canvi, els comuns catalans i, si de cas, llurs aliats del PSC, faciliten la formació d’un govern minoritari d’ERC. Qualsevol alternativa per tal de no esgotar el termini, haver de dissoldre i anar a noves eleccions.
Doncs, “quan la fletxa és a l’arc”, deia Sánchez Ferlosio, “ha de sortir”. Ara és l’hora que s’ha d’esbrinar qui està i qui no està per a la independència. Una opinió general a les xarxes és que per la independència hi ha la gent, el poble i una part de JxC; quina part es veurà els pròxims dies. Per altres fórmules alternatives, estan tota la resta de partits polítics i organitzacions socials. La tòpica hora de la veritat ja no permet endarrerir més les decisions, les explicacions, els aclariments. Cal dir sí o no a la independència.
I aquesta va ser la resposta de l’article d’Oriol Junqueras de la setmana passada: “lasciate ogni speranza, voi independentistes“: fins a deu-vint anys no arribarem, no ja a la independència, sinó a una “Catalunya millor”. Va ser com el tret de sortida d’una competició d’abandó, un mecanisme de rendició. Els republicans es van aixecar d’una taula de negociacions en la qual no havien cregut mai (és hàbit dels amics seure i aixecar-se de taules en les quals no creguin) i van trobar a corre-cuita un terreny d’entesa amb l’esquerra espanyola d’Unidas Podemos i els Comuns.
Era evident fa anys que ERC no era independentista i que posaria tots els entrebancs possibles a una acció unitària independentista. Per a molta gent de bona fe ha estat una sorpresa i una decepció. Quan és a l’arc, la fletxa ha de sortir, sí, però no en la direcció equivocada, recoi.
L’independentisme institucional, dels partits, s’ha revelat fals, impostat. No era la independència el que cercaven sinó la continuïtat de tot plegat en nom de la independència. Ens pertoca, diu la bona gent, reconstruir el discurs independentista davant un partit i un govern que hi estan en contra. Caldrà fer costat a l’acció exterior del CxR i sobretot continuar amb les accions judicials davant els tribunals europeus, perquè d’això depenen moltes coses, el desprestigi de l’Estat, etc. Sens dubte. L’acció exterior de l’independentisme és fonamental, ho ha sigut sempre i ho serà sempre. Però no cal sobredimensionar el seu impacte, no cal cometre el mateix error que amb el judici-farsa de l’1 d’octubre, quan, a banda de fer valer una estratègia errònia, es van posar expectatives desmesurades al seu ressò.
La via per sortir del laberint és tornar la iniciativa al poble, que mai falla. Això, però, és més fàcil de dir que de fer. No hi ha estructures que canalitzin la iniciativa popular, que s’enfronta a una muralla tancada de manipulació i propaganda dels mitjans públics de comunicació, controlats per ERC.
La qüestió la tenim a dins.