Tenint les eleccions al Parlament en un horitzó cada cop més proper, el debat sobre bastir una nova opció política antiprocessista va guanyant protagonisme entre els orfes de vot.
Ja és més que evident que el centre gravitatori d’aquest debat és la proposta de la llista cívica liderada per l’Assemblea, així com la corresponent consulta als socis sobre la seva viabilitat. La veu dels seus detractors no s’ha fet esperar i basen els seus arguments en la fidelitat als orígens de l’entitat i la suposada incompatibilitat amb els estatuts fundacionals. Davant d’aquesta polarització, l‘independentisme català es reafirma com l’escenari més adient per demostrar que el món es divideix entre aquells que fan propostes i els que les critiquen però no proposen res.
Sembla que el fet que el país visqui en la indigència política des del 2017 no és un motiu de pes com perquè la principal entitat civil es decideixi a fer alguna cosa que sacsegi el taulell polític, quan en el passat ha pogut regalar més d’un xec en blanc al processisme (i no ha passat res).
Dit això, és aquesta llista cívica la solució a tots els mals de l’independentisme abstingut? Pot tractar-se d’una opció amb potencial per aconseguir alguna cosa, però resulta imprescindible aplicar-hi un filtre pragmàtic com a qualsevol altra iniciativa que pugui sorgir. És a dir, que cal cristal·litzar l’anomenat quart espai en una llista electoral és evident i més que necessari; però el veritable punt crític és que aquesta asseguri tenir la mínima garantia de no caure en el parany fàcil del processisme. Una llista independentista i amb capacitat guanyadora ha d’estar lliure d’ideologies i de velles rèmores partidistes, ha d’anar acompanyada d’una proposta política sòlida, i demostrar la suficient llibertat d’acció i resiliència davant les pressions internes i externes que pugui rebre.
Sigui l’ANC o qualsevol altra entitat o grup qui lideri aquesta candidatura, ha de fer tot el possible per convertir-se en el malson del processisme institucional, en objecte de rebuig dels líders d’opinió al servei del sistema i en un repel·lent per als boicotejadors i espontanis que només busquen on aixoplugar-se, ells i el seu ego.
Totes les condicions exposades resulten prou complexes i arriscades com per començar a tenir clar quin ha de ser el veritable debat dins de l’independentisme civil. Focalitzar l’energia en definir l’objectiu i els mitjans per assolir-lo en comptes de malbaratar-la a discutir si cal o no una nova proposta, és el primer pas per evitar caure novament en el parany que encara sosté l’autonomisme i perpetua el seu poder.
Acord per la Independència ja ha fet públic el seu posicionament davant d’aquesta aposta per part de l’Assemblea. Celebrem que s’assumeixi aquesta responsabilitat però quedem amatents davant el fet que, en el cas d’aprovació de la proposta per part dels socis, aquesta demostri ser un projecte veritablement aglutinador que generi les condicions que considerem essencials perquè la ciutadania voti convençudament una llista apartidista i estrictament independentista.
En poques paraules, que sigui la llista que ningú vol però que tothom espera.
