Aquest cap de setmana s’ha organitzat a la ciutat espanyola de Lleó una manifestació reivindicant la independència de Castella. Entre els eslògans que més s’hi cridaven, hi havia el simpàtic “Lleó sense Castella és una meravella”, o el menys conegut “Llión solu” – que vol dir Lleó tot sol. La reivindicació ens pot semblar pintoresca, però ja fa dècades que s’arrossega i parteix d’arrels ben sòlides, tant de caràcter històric com derivades de la situació actual. De moment no s’ha plantejat cap demanda seriosa de constituir un estat sobirà, però el curiós procés d’independència de Lleó té tot el sentit i desperta resistències que, salvant les distàncies, s’assemblen prou als esquemes mentals que acompanyen les reivindicacions de Catalunya.
No és casual que un dels dirigents més comprensius cap a Catalunya fos José Luis Rodríguez Zapatero, del PSOE; era de soca lleonesa i nét de víctima franquista. L’expresident del govern espanyol, si més no de paraula, va donar suport a les demandes de més autogovern català …i presumia sempre de ser un abrandat seguidor del Barça. Com ell, tants altres han rondinat des de fa anys contra la dominació castellana i madrilenya, la qual cosa ha fet possible una certa presència local de la Unió del Poble Lleonès. I ha fonamentat la petició, signada a diversos ajuntaments i diputacions, de constituir una comunitat autònoma separada de l’actual de Castella i Lleó. Els esforços fins ara han estat infructuosos, atès que la dreta espanyolista no en vol ni sentir parlar. A més, hi ha una confusa sentència del 1984, dictada pel Tribunal Constitucional, que avala les fronteres actuals.
Però si hi ha comunitats històriques a les Espanyes, aquesta n’és una de les bones. Molt més que Madrid, la Rioja o Cantàbria. El Regne de Lleó va sorgir de l’anomenada Reconquesta, i va prosperar sobretot quan la capital va passar d’Oviedo a la ciutat de Lleó. Durant uns segles, va semblar que l’entitat estava destinada a ser la més important de la península; agrupava el que aleshores eren els comtats o territoris ancestrals dels actuals Galícia, Portugal, Astúries, Cantàbria, Castella i el País Basc. Però els castellans se’n van separar i enfortits per les armes, al cap d’unes dècades van acabar fagocitant els veïns. Així i tot, tal com va succeir a la corona d’Aragó, s’hi va mantenir la personalitat pròpia, i els lleonesos van continuar un temps amb les seves tradicions, institucions i poders. L’expansió cap al sud va fer protagonistes els lleonesos del poblament d’Extremadura -que en part deu a aquest fet la separació d’Andalusia.
L’idioma asturlleonès, reconegut pels filòlegs, va arribar a tenir una extensió enorme, incloent-hi les poblacions de l’antic reialme. Avui en queden bosses disperses, com el mirandès que es parla a Portugal, l’extremeny en vies d’extinció o el mateix lleonès, que és mantingut per un grapat de milers de parlants dispersos. A l’únic lloc on l’idioma ha retingut una certa força és a Astúries, on el bable o asturià encara és prou viu i reconegut. En el moment actual, a la regió lleonesa, la diversitat lingüística és considerable, entre zones de parla autòctona, zones galaico-portugueses i el pes aclaparador del castellà a tot arreu. Però que la gent ja no parli l’idioma dels avantpassats no vol dir que no siguin conscients de la diferència, i del perquè i el com s’ha arribat al moment present.
La demografia i l’economia han acabat de reblar el clau del descontentament. Des de finals del segle XX, la població no ha deixat de baixar, fins i tot a les principals ciutats, i s’ha viscut un procés d’envelliment progressiu. Aquesta evolució manté una clara relació amb la manca de desenvolupament; la indústria i els serveis importants han marxat tots a Valladolid, i la xucladora de gent i d’activitat productiva de Madrid ha operat sense cap mirament. Els habitants d’aquelles contrades se senten menystinguts, oblidats i vulnerables als reptes del futur. L’única ciutat que se’n surt és la de Salamanca, que viu de la reputació cultural i universitària. Una vila que marca també la diferència interna d’uns hipotètics “països lleonesos”, atès que el centralisme espanyol no deixarà mai que s’acosti a cap identitat fora de la castellana.
Direu que tot plegat és el seu problema. Potser sí, no dic que hàgim de sortir massivament al carrer a lluitar pels drets del poble lleonès -prou maldecaps tenim a casa nostra. Però sí que la situació d’aquelles contrades ens ajuda a entendre la naturalesa de l’espanyolisme, que tot ho arrana i tot ho absorbeix. I davant de qualsevol proposta de canvi, amb la vaca sagrada de la Constitució de 1978 imposen l’immobilisme, per tal de continuar el saqueig de tot allò que no forma part del centre polític espanyol. A més, els mecanismes de canvi legal que reclamen els lleonesos, i que passen per una interpretació generosa de la llei, podrien ser d’aplicació en una independència de Catalunya. Tot i que Lleó interessa ben poc a Espanya, un referèndum decisori a aquelles terres faria pànic al nacionalisme espanyol. Posaria en qüestió massa inèrcies i tabús.
