No és veritat que el cinema rodat en llengua catalana no tingui mercat fora dels Països Catalans. És una mentida que no té cap més objectiu que justificar la deserció o la indolència d’un munt de gent de la indústria del cinema català. I no parlo només de noms consolidats que veuen en la llengua catalana una nosa enutjosa, sinó d’un munt de gent jove sorgida de l’ESCAC que tot just es troba en una fase incipient de la seva carrera. Diguem-ho clar: la majoria de cineastes catalans no roden en català, roden en espanyol. Cineastes com l’enyorat Ventura Pons, o com Joel Joan o Marc Recha –que ho han rodat tot en català per la mateixa raó que els cineastes espanyols, francesos, portuguesos o italians ho roden tot en les seves llengües respectives–, són minoria, cosa que palesa el rerefons polític de tot plegat. No és pas per casualitat que Ventura Pons era independentista, i que també ho són Joel Joan i Marc Recha. I aquesta és l’anomalia, que per rodar en català calgui tenir una filiació política determinada. Icíar Bollaín, François Ozon, Jaione Camborda o Nanni Moretti no roden en la llengua del seu país per filiació política, ho fan per pura lògica. Ja sabem que hi ha cineastes, com ara Juan Antonio Bayona, que treballen amb Hollywood i que això demana l’anglès, però el tema no és aquest. Parlo de produccions catalanes, gestades a casa nostra, que menyspreen el català vantant-se d’universalistes. Talment com si la llengua de “l’univers” fos l’espanyol.
És cert que els directors i productors catalans reben pressions a l’hora de signar contractes per tal que rodin en espanyol, però també les rebia Ventura Pons, i també les reben Joel Joan o Marc Recha i, tanmateix, no han claudicat, cosa que ens porta al mateix punt: cal una filiació política específica per rodar en català? Un film català no pot ser rodat en català per pura lògica? La llengua, tanmateix, només és la part més visible de la subordinació del cinema català a l’Estat espanyol. Hi ha mostres molt més subtils que passen desapercebudes, i, en aquest sentit, un film recent com Mamífera (2024), de Liliana Torres, sobre la maternitat no desitjada, n’és un exemple força diàfan. Mirem-nos-ho.
La versió original de Mamífera és la catalana, però només en aparença fins al punt que hom arriba a pensar que s’ha equivocat, que la versió original és l’espanyola i que el que està veient és una versió doblada al català. Així ens ho diu el fet que cada cop que en l’acció hi ha una veu en off, com per exemple el documental en català que miren dos personatges en un ordinador: tot allò que sentim i que entenem perfectament ens és repetit, com si fóssim beneits, per mitjà de subtítols en espanyol. Per exemple: “Cuando empezamos a estudiar estos fenómenos hacíamos la hipótesis de que este tipo de trayectorias hacia la degradación y la extinción podrían pasar…”. De la mateixa manera, si en el decurs de la pel·lícula apareix un rètol en català, ràpidament apareix també un subtítol que ens diu: “Todo el organismo formado y funcionando”. I si el que es veu és el rètol d’algun comerç, ràpidament també se’ns diu: “Compra y venta” o “Restauración de muebles”. Això es podria entendre en la versió doblada o subtitulada a l’espanyol, però mai en l’original catalana.
L’any 1999, ara fa just vint-i-cinc anys, en el llibre Jo no sóc espanyol, jo conversava amb el realitzador Francesc Bellmunt sobre els directors que procuren rodar en indrets on la catalanitat del lloc resti amagada o que tradueixen a l’espanyol els escrits en català dels personatges, sigui per mitjà de subtítols o d’inserts, i ell em deia això: “Hi ha qui només pensa a col·locar el producte i comet una descortesia amb el mercat català perquè, per estalviar-se uns metres, tira pel dret. És cert que els inserts de nota són molt emprenyadors, però crec que la resposta és sempre el sentit comú. Si està rodada a Catalunya i el guió és en català, tot ha de ser en català”.
Una prova de l’absurditat d’espanyolitzar les nostres pel·lícules la trobem en el fet que els subtítols espanyols incorporats a la versió original catalana apareixeran també en totes les còpies que s’exhibeixin arreu del món. Per entendre’ns: per més que a Itàlia l’espectador vegi el film doblat a l’italià, aquells subtítols espanyols hi seran igualment. I si es tracta d’una versió original catalana subtitulada a l’italià, els subtítols italians toparan amb els subtítols espanyols que un director o productor hispanocèntric hi va col·locar. Ras i curt: ni tan sols les versions originals catalanes poden ser-ho netament, cosa que fa que ni tan sols al seu país mateix els espectadors catalans puguin veure les pel·lícules en versió original catalana sense interferències de l’espanyol.
Hi ha, però, un parell d’aspectes més de la subordinació de Mamífera a la llengua espanyola. Un, són els llibres que un dels personatges té a casa seva i que apareixen ben visibles tots en espanyol, talment com si no n’hi hagués en català; i el segon, és l’escena en què la protagonista fa una cerca en espanyol a Google sobre dones sense fills, cosa del tot innecessària, ja que n’hi ha prou d’escriure “Dones sense fills” o “Maternitat no desitjada” perquè aparegui una llista infinita d’opcions en la nostra llengua. Aquestes incoherències argumentals són fruit de dos factors: un marc mental hispanocèntric i una subordinació del film a un hipotètic espectador espanyol.
La identitat nacional d’un film, a diferència del que passa amb la literatura, no es regeix per la llengua original, sinó per la producció. La llengua original d’un film pot ser el francès, per exemple, però si la producció és alemanya, el film serà alemany. Tant hi fa que tots els actors siguin francesos i que els seus personatges parlin en francès. Allò que determina la maternitat és la nacionalitat de la producció. Catalunya, pel fet de no ser Estat, no veu reconeguda com a pròpia cap de les pel·lícules que produeix. És Espanya qui se n’apodera, com s’apodera de totes les copes i medalles dels esportistes catalans. El nostre gentilici no apareix enlloc, perquè, a efectes oficials, no hem guanyat cap medalla ni hem guanyat cap festival. Treballem per oferir glòries a Espanya, i així serà fins que diguem prou.
Tot plegat demostra com la nostra és una cinematografia subordinada, una cinematografia presonera d’un Estat que ni tan sols permet que el món la identifiqui com el que és: cinematografia catalana. I aquesta colonització administrativa és tan forta, que arriba a colonitzar també el nostre marc mental i a fer-nos rodar pel·lícules sense reflexionar sobre la coherència entre allò que som i allò que fem. No és estrany, consegüentment, que, llevat d’agraïdes excepcions, la nostra cinematografia prescindeixi del seu tret més definitori: la llengua catalana. Els nostres cineastes haurien de tenir present que de pel·lícules en espanyol n’hi ha a gavadals, i ja no diguem en anglès. I els temes que aquestes pel·lícules aborden són universals. Tota la cinematografia mundial, inclosa la catalana, gira entorn dels grans temes existencials. I allò que ens fa singulars, allò que ens fa únics al món, no són els temes, sinó la llengua. Som els únics que ho podem fer en català, perquè és en català com expressem la nostra visió del món. Quin sentit té, doncs, renunciar a la nostra identitat per convertir-nos en una còpia maldestra d’una altra cinematografia? Reflexionem, si us plau. Rodem en català. Fem que el cinema català parli en català, com el cinema francès parla en francès i el portuguès en portuguès. Bergman era suec, els seus personatges parlaven suec i les seves pel·lícules eren en suec, i això no ha impedit que el món les veiés i que la seva obra hagi esdevingut universal.
