Malgrat que sembla haver-se instal·lat un oblit deliberat, faríem bé de recordar l’episodi del corralito argentí, una crisi precipitada el desembre de 2001 que va evidenciar el col·lapse econòmic del país austral. Se’n parla poc per evitar, precisament, extreure’n determinades lliçons i perquè, com ens recorda Naomi Klein a La doctrina del xoc. L’auge de l’economia del desastre, una de les principals estratègies d’obtenció de beneficis i d’imposició de polítiques tòxiques i antidemocràtiques consisteix a elaborar receptaris enverinats per precipitar el suïcidi dels països. I el cas argentí n’és un paradigma. El Fons Monetari Internacional va “ajudar i assessorar” el govern de Buenos Aires amb propostes que es revelarien absurdes, contraproduents i altament destructives. Entre elles, un pla de convertibilitat per controlar la inflació que, en realitat, era una mesura absurda per a una economia dedicada a l’exportació de matèries primeres i que no podia sobreviure si no era a còpia de devaluacions competitives o protecció aranzelària de la seva producció. O unes privatitzacions que van servir per espoliar bona part dels recursos i serveis públics per part d’inversors americans, alemanys, italians i espanyols. O unes retallades de despesa que van implicar una contracció brutal i dolorosa per als argentins, van destruir les seves classes mitjanes i van impulsar un èxode demogràfic del qual encara no s’han recuperat.
No va caldre perspectiva històrica. Els economistes no contaminats pels neoliberals i l’escola de Viena —d’aquells que saben sumar i restar i se centren més en els fets que en la dogmàtica— ja van veure que allò era un suïcidi en càmera lenta. Era evident que els “consells” de l’FMI eren interessats. També ho era que les decisions econòmiques dels governs tenien com a conseqüència l’acumulació de deute extern, que calia refinançar una vegada i una altra a interessos creixents, de manera que un grapat d’inversors ben connectats es van enriquir a còpia de les penúries dels argentins –i del segrest dels seus estalvis–. Les privatitzacions van generar oportunitats de negoci per a uns pocs amb mecanismes fronterers amb la pirateria. Per posar-ne dos exemples, la telefònica argentina va ser dividida entre nord i sud: el nord, per a Deutsche Telecom; el sud, per a la Telefónica espanyola. Ambdues van aprofitar per desfer-se del cablejat antic i reutilitzat —mentre als països respectius engegaven la digitalització, cobrada a preu d’or a l’empresa estatal— i van imposar unes tarifes desorbitades. El 1996, quan em trobava a la Patagònia fent una estada de doctorat, trucar de l’Argentina a Catalunya em costava tres vegades més que a l’inrevés, i això en un país on els salaris eren tres vegades més baixos. Iberia va adquirir Aerolíneas Argentinas. I la seva estratègia empresarial va ser digna d’una novel·la de Mario Puzo. Va vendre la flota acabada d’estrenar dels avions argentins i va llogar, a preus exorbitants, avions de segona i tercera mà, material que li sobrava, mentre demanava crèdits avalats per l’Estat argentí. Quan el negoci, com era obvi, va esclatar i la companyia va fer fallida, els dòlars van ser convenientment repartits entre els senyors feudals de Madrid, mentre que els empobrits argentins van haver de fer front als crèdits que altres havien sol·licitat amb estil delinqüencial. Mentrestant, una invasió de noiets espanyols engominats, de província, economistes i advocats, es van passejar per les ciutats argentines com a senyors de la guerra: els “nuevos conquistadores”, que deien els meus col·legues argentins carregats de ressentiment, mentre compraven, venien i, sobretot, acomiadaven treballadors amb dècades de fidelitat a les empreses estatals.
Mentrestant, l’Argentina de Menem va ser felicitada com l’alumne més aplicat de l’FMI. La premsa econòmica lloava el seu compromís amb les reformes. Com es podia sentir en aquells moments a l’Espanya aznariana, “Argentina va bé”, proclamaven, mentre les famílies dels alumnes de la universitat on m’havien adscrit, tot i treballar un munt d’hores en diverses feines, havien de comprar la roba a terminis. Què havia fet malament l’Argentina? Fer exactament allò que li demanaven. L’FMI va suggerir que el país es tirés daltabaix d’un penya-segat, i els dirigents econòmics van empènyer la seva societat fins al fons del mar.
Penso en tot aquest horror econòmic quan miro les planes de l’informe encarregat pel nostre Departament d’Educació sota el pretensiós títol “Improving Learning Outcomes in Catalonia, Spain” —almenys, ja que pagàvem nosaltres, i no pas poc, els podrien haver obligat a redactar-lo oficialment en català. Un informe encarregat a l’OCDE i motivat pels mals resultats recurrents i acumulats, evidents sobretot arran de la publicació dels darrers informes PISA a finals de 2023. Per cert, caldria recordar a qui no ho sàpiga que els informes PISA els organitza, elabora i avalua… l’OCDE! Més enllà d’aquestes “estranyes coincidències”, la qüestió és que l’encàrrec es va fer l’any passat amb la voluntat aparent de millorar resultats. Podria entendre’s com una mena d’impost revolucionari —pagaré una pasta i, a canvi, em deixareu en pau—; tanmateix, la cosa va molt més enllà.
L’informe no té cap secret i és absolutament previsible, perquè els seus “consells” i “indicacions” són exactament els mateixos que formulen i reiteren, almenys, des de la darrera dècada del segle passat: autonomia de centre, poder de les direccions —fins i tot perquè puguin triar a dit els seus equips docents—, incentius econòmics i de carrera professional per als docents, i més recursos per als centres “més complexos”. Per contra, desaconsella la reducció de ràtios, l’única mesura que va demostrar la seva eficàcia i uns resultats positius i significatius en les experiències realitzades a l’estat de Tennessee a mitjans de la dècada de 1990. És cert que hi ha alguns altres elements, embolcallats amb una retòrica més acadèmica —és a dir, més dissimulada—, com ara la implementació de metodologies basades en evidències (que, traduït, vol dir que les que van impulsar, com ara el treball per projectes, han fracassat estrepitosament) o el combat contra la segregació escolar –missió impossible quan l’alumnat amb necessitats educatives especials derivats de la vulnerabilitat social s’acosten a la meitat del total–.
Hi ha un problema en tot plegat. I és que la comunitat autònoma catalana ha fet exactament allò que l’OCDE li demanava en els darrers quinze anys. Ha apostat per una autonomia de centre que, a la pràctica, implica una atomització del sistema educatiu en què cada centre és un regne de taifes on cada centre fa el que vol, fins i tot des d’una perspectiva curricular, entre l’abstenció d’una inspecció amb indicacions de no fer altra cosa que castigar centres amb burocràcia. Ha atorgat a les direccions un poder desmesurat, entre altres coses el de triar a dit el professorat, no pas per la seva qualitat individual, sinó per la seva docilitat i credulitat en els més absurds programes i iniciatives pedagògiques rocambolesques. Per cert, en els meus anys de docent, si vaig aprendre alguna cosa és que els millors mestres i professors es caracteritzaven per tenir un esperit professional independent i per seguir el seu propi criteri al marge d’indicacions que es contradeien amb les característiques i necessitats dels seus alumnes. Més recursos per als centres més complexos ja se’n donaven des de la dècada de 1980; el que ha canviat és la pressió burocràtica per demostrar-ho i per constatar que sovint els diners públics han anat a parar a projectes i formacions absolutament discutibles. I, finalment, l’oposició a rebaixar ràtios de manera general hauria d’emmarcar-se en el terraplanisme educatiu que caracteritza bona part de qui té influència al Departament, se li encarreguen informes o formacions.
Dit d’una altra manera: si els resultats educatius a Catalunya s’han enfonsat des del 2012 —amb l’aplicació de la LEC, la capacitat de triar a dit els docents i l’elevació de l’autonomia de centre a un nivell totèmic— ha estat, com va passar amb l’economia argentina, per mirar de ser l’alumne més aplicat de les polítiques dictades des de l’OCDE. Podríem fer diverses comparatives amb altres països. La tan mitificada Finlàndia va tenir durant dècades bons resultats… perquè era un sistema endarrerit, conservador i molt tradicional, en una societat demogràficament estable i on la comunitat conferia una gran autoritat a la institució educativa. I ha començat a estimbar-se quan ha començat a fer experiments, exactament igual com va passar amb els seus veïns suecs. Les polítiques de retallades i una mentalitat de client han fet recular sistemes sòlids com el francès, l’italià o l’alemany. Ara bé, comparar Catalunya amb països de característiques i tradicions ben diferents és com barrejar peres amb pomes.
Per entendre millor les conseqüències de fer tot allò que ha volgut l’OCDE ens hem de fixar en Espanya, amb el mateix sistema educatiu, el mateix cos de funcionaris docents, la mateixa estructura, idèntic currículum i unes pràctiques i tradicions similars. I els qui millor se’n surten —Castella i Lleó, Navarra, Galícia— són aquells amb plantejaments pedagògics més convencionals, una major homogeneïtat entre centres, direccions amb menys poder i plantejaments didàctics més prudents i conservadors. D’això en sap un munt Gregorio Luri, que hi ha fet molta recerca, ha publicat estudis molt interessants i sembla que tingui una ordre d’allunyament respecte de Via Augusta —seu d’Educació—, on és habitual trobar-se gurus diversos d’idees extravagants pels passadissos. Luri també ha seguit casos d’èxit i recuperació, per exemple, el de l’estat de Mississipi, un dels més pobres i amb pitjors resultats acadèmics dels Estats Units, que ha remuntat els seus índexs fent una cosa tan revolucionària com… recuperar el mètode tradicional de lectoescriptura i càlcul, deixant de banda pantalletes i invents que ens han fet perdre dues dècades.
Abans que Catalunya obeís cegament les ordres de l’OCDE, dins de les disset comunitats autònomes i les dues ciutats africanes, els resultats catalans es movien entre la cinquena i la vuitena posició —prop de la Champions i en terreny d’Europa League. Quan va començar a fer el mateix que ara se li demana, donant autonomia sense filtre i permetent la tria a dit per part de les direccions, ens vam enfonsar a la zona de descens. L’OCDE i el seu ideari ens han empès al penya-segat. I, en el seu darrer informe, ens aconsellen que fem unes quantes passes endavant.
Tornant al cas argentí… de la mateixa manera que l’FMI no constitueix un actor desinteressat, sinó que juga amb les cartes marcades, l’OCDE no és cap organisme fundat per la mare Teresa de Calcuta. En el seu origen, era l’entitat destinada a gestionar el Pla Marshall —que, en realitat, pretenia arrossegar els països del bloc occidental cap a les necessitats polítiques i comercials dels Estats Units—; un cop extingit el pla, es va reconvertir en una entitat que vetlla pel desenvolupament econòmic des d’una perspectiva capitalista i amb una orientació d’acord amb el que marquen les elits empresarials globals. No és cap secret que a nosaltres, catalans, ens han adjudicat el sol i platja, els serveis d’escàs valor afegit i la possibilitat de convertir el sistema educatiu en un negoci. Si, com ha passat en els darrers quinze anys, l’escola pública ha enfonsat els seus resultats a còpia d’invents del TBO i de desinversió contínua, el desembarcament de centres privats per salvar els mobles d’unes classes mitjanes assetjades, o el creixent negoci de la Formació Professional i les universitats privades, pot atreure inversors internacionals com la invasió d’expats ha atret fons voltor al sector de l’habitatge. En aquest sentit, l’OCDE —que, malgrat la seva condició d’entitat privada, forma part del sistema de Nacions Unides i atorga als seus alts funcionaris estatus diplomàtic— actua interessadament, al servei d’interessos aliens a la societat i a l’escola catalana, d’una manera molt similar a la de l’FMI amb l’Argentina. Per tant, els seus “consells i indicacions” ens precipiten cap a una mena de “corralito” educatiu: un col·lapse, un enfonsament absolut que requeriria almenys una generació per revertir-se.
La destrucció d’un sistema educatiu és la destrucció de les classes mitjanes, però també de la seva identitat, les seves tradicions i la seva voluntat de permanència. ¿No resulta inquietant aquesta dèria de la Catalunya del 155 per seguir ordres tan tòxiques? Tenint en compte els precedents i les característiques d’aquest organisme internacional tan contrari al nostre país, demanar-los consell és com acudir a Pablo Escobar com a assessor per superar les addiccions, o a l’Associació de Camells i Traficants per dissenyar una campanya contra les drogues.
