Què cal fer per fundar un estat? Controlar el territori dins unes fronteres ben definides, tenir unes estructures bàsiques per garantir els pilars principals de l’estat del benestar i el reconeixement internacional. Fa temps que alguns ho anem repetint com a lloros. Però, de tot això, que té Catalunya?
Fa uns dies llegia una entrevista que li feien a Matt Qvortrup, danès, professor de ciències polítiques a la Universitat de Coventry i expert en referèndums i independències. Parlava del cas català i em van quedar gravades unes paraules seves que demostren que no anem pas tan errats els que defensem les premisses que he apuntat a l’inici d’aquest escrit: “Als catalans us diria que la cosa més difícil que teniu davant no és l’aspecte legal. Un estat és independent si pot controlar el seu territori, té una població definida i unes fronteres definides i pot exercir les funcions d’en estat: cobrar impostos, impartir justícia, etcètera. I Catalunya tot això ho té. El que no té, de moment, són els grans protagonistes donant-li suport. Aquests són els deures que teniu”.
Aquest professor danès, tira per terra tot el relat de l’independentisme oficial pel qual la legalitat és l’obsessió que amaga la seva impotència. Uns diuen que cal fer un referèndum dins la legalitat espanyola i els altres només cerquen victòries jurídiques a Europa. Tot plegat, excuses de mal pagador per no voler, o no poder, encarar la pedra angular de tot procés independentista: el reconeixement internacional.
Sí, fan trampes. Tots. Els d’Esquerra, els de Junts i els de la CUP. Ens volen tenir entretinguts amb les seves martingales de Madrid o els advocats que diuen que guanyaran a la justícia espanyola a Europa. Ens acosta això al nostre objectiu? En absolut. Amb aquests plantejaments tot queda reduït a un problema intern espanyol sobre si hi ha més o menys democràcia dins els poders de l’estat.
Cercar aliats no és fàcil. La primera que lliçó no és demanar que facin alguna cosa per tu, sinó preguntar “què podrem fer per vosaltres quan siguem independents?”. Cal saber triar al marge de les simpaties ideològiques. Només ha de prevaldre l’interès cru i pelat. Mireu sinó com actuen els estats consolidats. Fan tots els papers de l’auca per garantir el seu profit. Molts d’ells, mentre defensen oficialment els drets de la dona als països islàmics més radicals, els hi compren el gas o fan sucosos negocis amb els sàtrapes d’aquells indrets. Ens agradarà o no, però és el pa que s’hi dona.
Encarar aquestes coses requereix un concepte de la política que vagi més enllà d’un hipòcrita idealisme naïf. Jugar a primera divisió vol dir jugar-se la cama. Hi estem disposats? Si ens hem de menjar gripaus, que sigui només per la independència de Catalunya i no per salvar la situació processal d’alguns dels nostres representants.
Si repassem l’actualitat política de l’independentisme institucional, veurem que no hi ha cap mena de política exterior adreçada a obtenir “padrins” per poder trencar amb Espanya. Hem arribat a una situació tan grotesca i paradoxal que els governs autonomistes de Jordi Pujol, que mai no van qüestionar la unitat d’Espanya, projectaven al món una imatge internacional de Catalunya més efectiva que no pas aquells que eren els seus responsables oficials l’octubre del 2017 quan tot el món parlava de nosaltres. Fan la política dels crancs: anar cap enrere.
27
4
