En el transcurs de la nostra vida ensopeguem amb moltes paradoxes; però, probablement, sols podem arribar al paroxisme quant al moment de la mort, de la constatació del més absolut dels nostres fracassos personals, culminem la nostra tasca existencial en el llegat que prendran els nostres hereus. La possible victòria del PSC a les eleccions catalanes serà l’epitafi poètic del triomf pòstum de Ciudadanos. Els líders d’aquesta organització repleta d’oportunistes s’hauran desbandat entre VOX i el PP, però la seva essència i missatge han cristal·litzat en l’actual Partido Socialista Ciudadano encapçalat per Salvador Illa.
Els catalans, amb raó, estan preocupats pel còctel letal que podria ser una Generalitat dirigida per un senyor que públicament es proposa com a delegat del govern. És cert que l’autonomia s’ha diluït per tendències globals de reconfiguració de la sobirania que, al contrari del que pensava l’anterior catalanisme, no han potenciat els seus elements federalitzants, sinó que l’han degradada fins al punt de reduir-la a una finestreta de gestió administrativa. Un procés quasi impossible de revertir, malgrat la il·lusió col·lectiva del referèndum, que escapa del control de qualsevol dirigent polític. Tanmateix, en el reduït espai de joc que resta per fer política catalana, la desorientació o la por, com ha evidenciat l’executiu de Pere Aragonès, acceleren el procés de degradació. Per tant, remar amb força en aquesta direcció, com pretén Illa, podria colpir de mort les institucions catalanes.
Per aquesta raó, són molts els qui comparen el futur de Catalunya amb el del País Valencià i fan, erròniament, comparacions entre el PSPV i el PSC. L’actual PSC, purgat de qualsevol element de catalanitat maragalliana que hi pogués restar, no té cap similitud amb els seus homòlegs valencians. El símil més precís seria l’actual PP de Mazón, perquè els anteriors governs de Zaplana o Camps mai foren públicament o virulentament antivalencians, ja que eren plenament conscients que l’enfrontament directe els podia perjudicar. Zaplana pacificà el conflicte lingüístic, el congelà i l’arraconà perquè li feia nosa, però juntament amb Camps edificà un mínim entramat institucional de consens per millorar el prestigi de les nostres institucions. El valencianisme catòlic de la Derecha Regional Valenciana pervivia als sectors il·lustrats del partit i, de vegades, prengué vistosa i solemne forma en projectes com la Biblioteca Valenciana a Sant Miquel dels Reis.
Hi havia molt de fer patxoca i de gest cap a la galeria, però, com a mínim, aquests impulsos narcisistes demostraven certa ambició i desig de ser singular. A més, contrastaven amb el meninfotisme de Joan Lerma, que era tot un delegat de sucursal bancària. A la dècada dels vuitanta, sense cap mena de personalitat es podia ser un polític victoriós, perquè Felipe González et guanyava les eleccions. De fet, la gran tragèdia de Pere Aragonès és no tindre un germà gran que guanyí per ell les eleccions, perquè, com bé sap Oriol Junqueras, és un home condemnat per la natura a no sortir mai d’un segon pla.
Tot i això, els paral·lelismes entre Lerma i Aragonès són injustos, no en l’àmbit personal perquè són dos polítics d’alçada semblant, sinó en referència als equips. Els quadres dirigents del PSPV dels vuitanta eren molt valencianistes i, després de l’agredolça experiència del Botànic, la seva tasca normalitzadora s’ha revalorat amb el pas del temps. La por i indefinició institucional del valencianisme de Compromís, ja sigui per incompetència, per errors honestos o per culpa de no saber com trencar amb un marc de cosmopolitisme postnacional, ha desprotegit legalment el reducte de les línies en valencià aixecat als vuitanta pels socialistes i obert les comportes a VOX i el PP per al seu assalt destructiu contra la llengua.
Molts cops, des de Catalunya no s’entén que els intel·lectuals antifranquistes formats sota l’estela Joan Fuster entraren al PSPV com a quadres dirigents liderats per l’historiador Alfons Cucó. Fou l’estratègia batejada com entrisme i consistia a aprofitar el grup compacte i nombrós de professors universitaris vinculats al valencianisme d’esquerres per esdevenir l’elit d’un partit de masses competitiu electoralment que no tenia, precisament, quadres dirigents, per vindre d’un estat de letargia durant el franquisme. Hi havia el record republicà dels socialistes de Largo Caballero a molts votants, però no hi havia partit al País Valencià i era una oportunitat única per accedir al poder.
Foren pocs els qui no se sumaren a aquesta estratègia i es mantingueren a l’òrbita del Partit Comunista fins que Santiago Carrillo decidí purgar les sensibilitats nacionals perifèriques que li feien orri per petits burgesos. Llavors, un minúscul grup d’irreductibles patriotes fundà la Unitat del Poble Valencià per desplegar polítiques nacionals que no fossin supeditades a la seu central de Madrid, com passava amb els seus companys del PSPV o Esquerra Unida; encara que, malgrat les diferències de sigles, tots tenien com a casa seva la Universitat de València, l’única institució conquerida pel fusterianisme. Més endavant, s’hi afegirien la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat d’Alacant. Als anys vuitanta, innocentment pensaven que els claustres sempre serien nostres.
Es pot discutir si aquesta estratègia fou encertada o no, però les persones que la protagonitzaren ho feren en la seva gran majoria de forma sincera i honesta. En perspectiva, com hem dit adés, després de la decepció en acció institucional del Botànic, el període d’hegemonia del PSPV fou el de major construcció nacional tot i les limitacions imposades pel lermisme que, bàsicament, consistia a no fer soroll, no ser ambiciós i no molestar massa ni a Madrid ni a Las Provincias. L’absoluta falta d’un lideratge valent és la nota més trista d’aquells anys, perquè unes institucions més compromeses i sense por de col·laborar amb la població civil podien haver fet front al blaverisme protegit pels mitjans, la policia i la judicatura. Tanmateix, la decisió de Lerma era deixar-ho córrer, perquè eren reductes franquistes que el temps, progressivament, faria desaparèixer.
Per tant, al País Valencià fins a l’actual govern de coalició VOX-PP no hem tingut un poder autonòmic que decididament cerqui la seva dissolució i l’eliminació de la llengua. És cert que tampoc ha remat sense por en la direcció contrària; però la força de les economies d’escala al panorama mediàtic és suficient per, simplement, arrasar-ho tot sense que sigui necessari una intervenció dels poders públics. Els incentius econòmics a una societat capitalista són una força de gravetat quasi irresistible.
Per altra part, una victòria d’Illa seria terrible perquè tindríem una confluència a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears de governs amb polítiques anticatalanes. Aquest també seria un fenomen nou i el tancament total de l’aixeta d’ajudes públiques al sector cultural i la difusió de la llengua tindria unes repercussions que no podem imaginar. Molts somnien en una reacció davant d’aquests atacs, però l’estratègia de com pitjor, millor, sols garanteix el pitjor, perquè el millor és incert.
El PSC comptarà amb el suport del PP, VOX, els Comuns i s’haurà de veure si també d’ERC, perquè és impossible predir un partit tan erràtic i perdut. Les seves suposades credencials d’esquerres permeten una aliança amb els Comuns que era inviable amb Ciudadanos i la divisió de les files independentistes fa difícil d’imaginar una alternativa de govern. Per tant, sembla quasi tot decidit. Entenc que milers de catalans no vulguin votar ni saber res dels seus partits, cansats de ser enganyats i utilitzats. Passar de l’èpica al ridícul quan t’has implicat emocionalment no és fàcil de pair. Tanmateix, la confluència entre un PSC i un PP valencià i balear que tenen com a objectiu estendre el model murcià per tot el Mediterrani per complir l’anhelada fita de El Levante español és un escenari del tot desconegut i hauria de merèixer més atenció per part de tots.
