Com van dir els crítics al seu moment, la llei Celaá no blindava el català a l’ensenyament. Tanmateix, els negociadors de la norma a canvi de l’aprovació dels pressupostos asseguraven que sí que el blindava. Les crítiques eren falses i mogudes per l’enveja. Envejoses potser, que no debades som humans, però encertades, molt encertades, gens de falses. Com es veu arran de la confirmació pel Tribunal Suprem de la sentència del TSJC del 25% de castellà a les escoles i el conflicte plantejat a la de Canet de Mar. Aquestes decisions esmicolen el model de la immersió lingüística. I cal ser jutge per a no adonar-se que causa un terrabastall a l’organització de l’ensenyament a Catalunya.
La sobtada revelació que les coses eren contràries a les expectatives ha encetat l’enèsima picabaralla a dins del suposat independentisme. L’opinió pública esperava amb candeletes una declaració formal de la presidència de la Generalitat atès que el problema afecta el moll de l’os no només de l’independentisme, sinó del catalanisme. No cal avorrir a la parròquia repetint el que tothom sap: que la llengua és la nació i que atacar la llengua és atacar la nació. I quan algú ataca la nació s’espera que els seus dirigents la defensin.
El president Aragonès, però, va desaparèixer de l’àmbit públic. Les xarxes, sobretot Twitter, que és com un pati de veïns que practiquen la filosofia de la sospita, van acusar-lo d’amagar-se darrere el seu conseller d’Educació. I, efectivament, el senyor Gonzàlez Cambray es va sentir obligat a comparèixer en públic passant la patata calenta a la direcció del centre amb l’excusa que era la directament interpel·lada per la sentència i que, en conseqüència, la Generalitat no podia fer res.
Una decisió a l’estil Ponç Pilat, molt desafortunada perquè dona a entendre que no només la conselleria, sinó tot el govern s’inhibeix en una qüestió crucial. I, com que el president persistia al silenci i la indignació muntava a les xarxes, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va fer una proposta positiva de confrontació amb l’Estat invocant la figura de l’avocació per la qual la Generalitat assumeix les competències d’un centre escolar.
Encara sonaven les paraules de Borràs a la ràdio quan la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, les va rebutjar titllant-les de “solucions màgiques”, una expressió molt en línia amb la propaganda que parla d'”hiperventilats”. Fins i tot el president va sortir del seu silenci per rebatre la posició de Borràs a la qual acusa de fer “partidisme” amb quelcom tan fonamental com la llengua. Cal tenir un ànim molt per sobre del bé i del mal, com el superhome nietzscheà, per parlar del partidisme dels altres quan un ha passat la vida avantposant l’interès del partit propi al de la independència. Si és president de la Generalitat, és perquè ha sigut fil per randa la línia del partit, com recomana el seu superior al si de l’organització, Oriol Junqueras.
Tampoc no és molt rellevant que el president Aragonès es limiti a anunciar uns boirosos treballs orientats a trobar una solució duradora al problema. És la xerrameca habitual dels polítics. El fet significatiu aquí és que el president comparegui, no per afrontar un nou atac espanyol a la llengua, sinó per fer retrets als seus aliats, als que ataca més que als espanyols. Una altra prova que el seu litigi és més contra l’independentisme que contra el gobierno.
En qualsevol cas, Laura Borràs té raó i així es reconeix a la decisió que ha pres el Parlament de Catalunya, és a dir, procedir a l’avocació. Però, com sempre, aprovada la norma, comencen les discrepàncies. Exactament, què es vol dir? L’avocació suposa que les autoritats assumeixen les responsabilitats dels centres. En altres paraules: si s’ha de desobeir, que els representants i càrrecs polítics accepten aquesta responsabilitat. La responsabilitat de la desobediència, que no es pot transferir cap avall, als funcionaris, perquè és una decisió política. La dels que es van presentar a unes eleccions prometent que durien el país a la independència.
És la decisió que cal esperar d’algú que, com el president Aragonès, es va comprometre al maig proppassat, amb motiu de la segona votació per a la seva investidura, a “culminar la independència” i fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació.
Cal desobeir; no parlar de fer-ho, sinó fer-ho.
