Com tothom sap, la guerra francoprussiana del 1870/71 enfonsà el Segon Imperi. Van declarar-la els francesos, tan desinformats de la situació com el rei Cresos de Lídia uns 2.300 anys abans. La desinformació no es va originar a l’oracle, com al cas de Cresos, sinó en un incident diplomàtic conegut com “el telegrama (o despatx) d’Ems”. L’assumpte, una filtració, afectava directament Espanya que, aleshores, estava en situació de “corona vacant”, però això, com sempre, era el menys important. El decisiu, el “casus belli“, era que Bismarck havia filtrat un telegrama del Kàiser sabent que faria treure foc pels queixals a Napoleó III. Foc i plom. Napoleó caigué de quatre potes al parany de la provocació/filtració prussiana. I va perdre l’Imperi. Com Cresos.
Cal sempre filtrar les filtracions; a banda, naturalment, de muntar un escàndol i enviar els padrins als filtradors, si se’ls troba. Això dóna alè als esperits més imaginatius, que descobriran tota mena de conspiracions d’anada i tornada. L’estratègia, però, que és cosa greu, exigeix prudència i reflexió. Fa quatre dies, el candidat Aragonès va presentar una proposta d’acord de govern al MHP Puigdemont. El mateix candidat va precisar que ho feia amb prou temps, encara que no il·limitat, perquè fos estudiada i resposta. Quin és, doncs, el sentit de filtrar el contingut que se suposava “secret” al cinquè dia, sense prou temps per llegir-ho?
Hi ha una sensació general d’urgència, una mena de toc de sometent, com si de sobte el govern que s’està negociant estigués en perill de mort. El senyor Sergi Sabrià, amb la seva intemperància i el seu tarannà agressiu, ho transmet amb la força d’un predicador televisiu. El nostre oferiment és perfecte. No hi ha obstacles, doncs, no hi ha cap excusa per no formar un govern independentista. La peremptòria advertència fa uns dies que el famós “preacord” no es tocava no sembla ser obstacle. És la sempiterna fórmula conservadora: “no hi ha alternativa”, la famosa TINA de Thatcher. Així que, com que no hi ha alternativa, els de JxC han d’empassar-se un acord en el qual no poden moure una coma si no volen ser crucificats com a trencadors de la sagrada unitat de la pàtria, o del tros de pàtria que gestionen.
Les presses –adverteixen sempre els vells del lloc– mai són bones. Abans d’entrar a un govern en el qual no pot canviar res, sembla almenys lògic que JxC demani informació sobre la vigència dels vetos personals de la CUP, atès que, en cas de seguir vigents, condicionaran la formació del executiu, encara que els cupaires no hi vulguin participar. És una pretensió entre patafísica i surrealista.
La pressa, però, té la seva lògica, encara que sigui la lògica del que posa el carro davant els bous. Si una majoria absoluta independentista en vots populars i escons parlamentaris triga fins a l’últim minut o, deus de l’avern, no aconsegueix formar govern i hem d’anar a noves eleccions, pot haver-hi un terratrèmol social. Els tres partits dits “independentistes” desitgen amb tot cor un acord de govern que es pugui dir independentista sense fer riure a Buster Keaton. Encara que podem formar govern amb forces sobiranistes, entenem que la presència dels postconvergents, vull dir dels germans de JxC, és inexcusable. Sí, en efecte, és una qüestió tan pragmàtica com la legitimitat. Cap govern que no inclogui JxC pot dir-se independentista. I dir-se independentista sembla una condició necessària per formar govern, atès el resultat de les eleccions.
La coalició amb JxC, si entenc bé la posició d’aquests, té un preu, per dir-ho en termes pragmàtics. D’una banda, la paritat, que ha de ser el criteri obligatori respecte al gènere i l’orientació política, ha d’aplicar-se també a la responsabilitat dels mitjans públics de comunicació. No es pot admetre que la televisió i la ràdio públiques siguin eines de propaganda d’un partit que es diu independentista contra un altre partit independentista. Els mitjans són aparells ideològics i, si es diu que l’independentisme és plural, també hauran de ser-ho els seus mitjans. Tampoc no es pot admetre cap hegemonia ideològica a dins de l’independentisme i menys fabricada per a uns mitjans manipulats.
D’altra banda, a més de l’acord de base sobre polítiques socials, adopció de mesures cap a la confrontació pacífica amb l’Estat, com pot ser presentació d’un projecte de declaració parlamentària d’independència unilateral.
De totes les altres decisions es pot parlar segons es va fent camí. La filtració va ser un succés perquè va permetre la fiscalització popular de les propostes republicanes. El que no està clar, com al cas de Cresos, és per a qui va ser un succés.
191 
53 
