L’irreal missatge reial va parlar d’un país imaginari, tot fent referència a una democràcia que no existeix, una democràcia Potemkin. Per als no avesats a les metàfores històriques, es diu que el mariscal Grigori Potemkin, amant de l’emperadriu Caterina II de Rússia, va idear un poble fals portàtil i fastuós, un decorat que es posava a banda i banda de la carretera, amb alguns extres que simulaven benestar i felicitat per impressionar la tsarina i dissimular la gran misèria existent durant la seva inspecció per Crimea el 1787. Efectivament, fins i tot el missatge televisiu de Nadal i el mateix personatge semblen també una construcció artificial, un atrezzo démodé, una autoparòdia per dissimular les misèries d’un règim afeblit, en un país desacreditat, amb una classe política enfonsada i una família borbònica, com mana la tradició, xipollejant en el fangar de la història.
Que el règim del 78 (que, tot parafrassejant Clausewitz no deixa de ser la continuació del règim del 39 per altres mitjans) estigui afeblit i decadent, no li estalvia perillositat. Ans al contrari, com hem pogut comprovar, els règims afeblits i decadents abusen de la violència i la repressió per tractar de sobreviure. I a Euskadi, a Catalunya, i fins i tot diria a determinats racons de l’Espanya popular, estan cursant un màster accelerat sobre dictadures transvestides de democràcia, sobre la distància entre la dialèctica de les bones paraules i la praxi dels empresonaments arbitraris, de les persecucions judicials, de l’espionatge al dissident i de la impunitat absoluta d’un poder absolut.
No és cap secret que el principal suport de la monarquia és un exèrcit colonitzat per Vox i un poder judicial que fa servir les formes, actituds i jurisprudència de la inquisició, i alhora sostinguda per una classe política i mediàtica servil. En certa mesura, el que ha passat és que ha sortit a la superfície el búnquer franquista que voluntàriament, a partir del 1976, va desaparèixer de l’escena pública per actuar entre bastidors, o millor encara, per moure els fils del teatre d’uns titelles cada vegada més deteriorats i menys convincents. Només així s’explica la virulència de les amenaces de caserna i el retorn al revival de la División Azul. Una vegada la democràcia Potemkin ja no cola, una vegada entesa que la Constitució és mentida, els guardians de l’ortodòxia franquista surten a la llum per amenaçar el que consideren el seu país com a propietat privada (o coto de caza) “por derecho de conquista” i a exercir la violència real o dialèctica contra tot aquell que desafiï l’atado y bien atado del testament del Pol Pot gallec, un document que està, com hem comprovat en aquests quaranta-dos anys de farsa, molt per sobre del que anomenen Carta Magna, i que a la pràctica es redueix només a l’article 2 i el títol sobre la monarquia –és a dir, la successió i continuïtat de la dictadura.
Els grups de Whatsapp de l’exèrcit (no em vull imaginar el dels bisbes o el dels fiscals) denoten la irritació que fa com es va descomponent un règim que pretén tapar amb la rojigualda-Potemkin les creixents misèries d’un país que, en plena pandèmia, veu com es multipliquen les desigualtats i es reforcen els privilegis de classe. Disposen de la gran sort de tenir el PSOE com a màxim garant de l’herència franquista i de la incompetència i inconsistència de l’esquerra a l’hora de gestionar un evident malestar social, perquè és obvi que seria el moment de fer grans mobilitzacions per tombar un règim que cada vegada s’assembla més a Los Santos Inocentes, la descriptiva novel·la de Miguel Delibes que es reprodueix, actualitzada, a l’Espanya profunda, mentre que les restriccions per la pandèmia semblin dissenyades per establir excepcions nobiliàries a la gent del barri de Salamanca.
Tanmateix, fins a quin punt aquest exhibicionisme fatxa, amb banderes franquistes amb escut constitucional colonitzen l’espai públic a les Espanyes és fortalesa o feblesa? Vull recordar que la setmana passada, el Borbó petit va fer una de les seves incursions clandestines per lliurar el premi Cervantes a Joan Margarit, un excel·lent poeta que ja ha patit prou desgràcies a la vida com que, a sobre, en els darrers anys de la seva trajectòria personal, vingui un fan de Vox a malmetre el seu prestigi literari. Ja té la seva gràcia, tot plegat, tenint en compte que un dels seus poemes més coneguts afirma que “la llibertat… és un rei sortint en tren cap a l’exili”. Certament, el Borbó petit, després dels escàndols del gran, és la cara visible del règim, per la qual cosa, el seu desnonament de la Zarzuela podria servir per extingir aquesta democràcia Potemkin “que ens hem donat entre tots.”
Efectivament, la llibertat és deslliurar-nos de nissagues sinistres com els Borbó, encara que també són urnes clandestines als soterranis que emergeixen per exercir la voluntat popular, són homes, dones i infants tallant la Meridiana, són els tractors desfilant per les ciutats, és un poble decidint democràticament el seu destí, i és, sobretot, calar foc a aquest decorat de democràcia Potemkin que les elits d’aquest règim caducat va dreçar davant nostre per dissimular la misèria de la dictadura realment existent, i simbolitzada en les farses dialèctiques de cada Nadal.
