No se sap quanta gent es troba penjada a Bielorússia, esperant passar la frontera polonesa i entrar a la Unió Europea. Tampoc se sap quants han mort de fred, malnutrició i i malalties, però segur que es compten per dotzenes. La majoria són àrabs que fugen de països en guerra; Síria, Iraq, Iemen… El drama es va disparar fa unes setmanes, quan les xarxes socials van començar a prometre que hi havia una via fàcil per emigrar a Alemanya… i un munt de gent jove, farta de la guerra i la precarietat, es van decidir a fer el pas.
D’entrada, no semblava complicat. El cost era prou elevat, això sí; calia reunir entre 10.000 i 15.000 euros per pagar el visat, el vol, els hotels o cases d’acollida i sobretot el pas clandestí per la frontera. No es tractava d’una via nova, de fet havia funcionat durant anys, però solia ser lenta, farragosa i insegura. Aquella situació va canviar dràsticament fa poc, quan el president bielorús, el sempitern Lukaixenko, va decidir que relaxarien del tot els controls fronterers i deixarien de fer, segons les seves paraules, la feina bruta de la Unió Europea. A partir d’aquell moment, només calia que els joves migrants obtinguessin un visat de turista per volar a Minsk, i des d’allà apropar-se a la frontera i provar sort.
Es calcula que milers de persones han fet la travessa, i es troben ja a Alemanya o altres països d’Europa. Però n’hi milers més en centres de detenció a Polònia o Lituània, i encara molts més, en condicions lamentables, vagarejant pels boscos d’Europa de l’est, amb temperatures sota zero, mirant de trobar una via d’entrada al jardí promès. Famílies senceres que no poden travessar la barrera dels 12.000 soldats polonesos que els barren el pas, però que tampoc poden tornar enrere, abandonades en terra de ningú i sense cap mena de recurs. Els governs implicats, després de provocar la situació, se’n renten les mans i procuren desviar aquestes persones cap a un altre lloc.
S’acusa al president de Bielorússia de provocar la crisi. Certament, la seva actitud no ha ajudat gens. Davant de les sancions de la UE per no respectar els drets humans, i les dures relacions entre uns i altres, el president autoritari ha fet de tot. Un dia amenaça en no deixar passar el gas que Europa necessita per afrontar l’hivern; i a l’endemà fa la vista grossa en la crisi migratòria. Probablement no és cert que hagi organitzat aquest desplaçament en massa, però segur que no l’ha combatut; els visats turístics són fàcils d’obtenir, i ja no es patrulla la frontera com abans. Alguns testimonis fins i tot afirmen que els soldats bielorussos ajuden a passar gent amb els seus camions i fent de guies cap als punts de pas més senzills.
Què fa la Unió Europea, mentrestant? Doncs bé, més enllà de les rotundíssimes condemnes enèrgiques de sempre, amenaça amb més sancions a Bielorússia. I des de Minsk els responen que les sancions se les fiquin allà on els càpiga, que s’ofeguin en les seves pròpies sancions. Lukaixenko té el suport ferm de Rússia, i sap que té eines de pressió molt poderoses. El subministrament de gas seria l’arma més contundent, però la immigració sembla que n’és una de potent. I sobretot, sobretot, la feblesa i la inacció proverbial de Brussel·les. Algun dia els llibres d’història parlaran d’aquesta inutilitat galopant de la UE davant de les crisis –i els catalans, tot sigui dit de passada, en podrem escriure capítols més que reveladors.
No és el primer cop que s’utilitzen els migrants com a moneda de canvi, de fet ja es va descobrir en el segle XX que el moviment de poblacions era una peça més del cínic escaquer entre estats. Recentment vam viure una crisi calcada a aquesta, l’any 2015. En aquell cas, va ser Erdogan que es va enfrontar a la UE tot obrint les fronteres i deixant que milers de refugiats sirians entressin a la UE a través de Grècia. Com es va resoldre la crisi? Europa va ensabonar Turquia amb una substancial factura de 6000 milions d’euros per tal de tallar el flux de persones i que se n’ocupessin les autoritats turques directament …amb mètodes sovint molt contundents.
Tot fa pensar que l’estira-i-arronsa amb Luikaixenko acabarà, si fa no fa, igual. Una negociació en què les autoritats europees hauran de compensar la seva feblesa i indecisió amb una important aportació. Cada cop són més els que aprenen, com Lukaixenko i Erdogan, que les fronteres de la UE, com les de l’imperi romà en el seu temps, són un bon negoci per a les tribus que es presten a fer-hi de gendarmes.
