La declaració com a investigat de l’expresident Zapatero ens ha sobtat perquè el seu govern fou, precisament, l’única administració espanyola que, malgrat les seves faltes i carències, sostingué el que podríem anomenar una dignitat o decència democràtica totalment inusual a les nostres latituds. En termes generals, el seu respecte institucional al parlament, els governs autonòmics o els tribunals estigueren molt per sobre de la mitjana, tot i l’oposició furibunda d’un PP disposat a doblegar el Tribunal Constitucional com fos per tombar la reforma de l’estatut de Catalunya.
És cert que les comparacions són odioses: Felipe González, a més d’acumular casos de corrupció i finançament il·legal, va presidir consells de ministres responsables de la guerra bruta contra ETA. Per la seva part, José María Aznar mentí sense embuts en tragèdies tan greus com l’11M i l’accident del Yak-42, mentre convidava a l’enllaç de la seva filla als estrafolaris líders de la trama Gürtel, un cas de corrupció que acabà amb la condemna penal del seu partit. Finalment, si bé Rajoy pot semblar-nos un personatge més simpàtic i sense malícia, fou qui marcà els mínims democràtics més baixos de la història recent d’Espanya: vigilància il·legal contra opositors polítics, repressió policial d’expressions democràtiques com el referèndum i blindatge del Tribunal Suprem en la seva croada contra l’independentisme. Amb aquest panorama, és fàcil fer d’en Zapatero un sant, perquè els pecats dels altres són intolerables.
Si alguna cosa no es podia negar a l’expresident foren les seves bones intencions sorgides del seu optimisme antropològic. La seva convicció en la força de la paraula per resoldre conflictes era el pilar habermasià que tota democràcia necessita, la fe en el debat com el lubricant d’un sistema que ha de promoure l’acord sobre la imposició. Aquesta natura, sumada als seus temes d’interès durant la seva efímera carrera acadèmica, el varen convèncer que era possible produir una mutació constitucional del Règim del 78 via la reforma dels Estatuts d’Autonomia. Un camí jurídicament impracticable, però que era l’única possibilitat oberta per federalitzar un règim autonòmic caòtic i incoherent.
El fracàs d’aquella temptativa és la raó de la paràlisi institucional que Espanya arrossega des de fa vint anys. Atrapats en la cruïlla entre la recentralització i el federalisme asimètric, l’administració general de l’estat, durant el mandat de Rajoy, es reordenà adquirint més pes i presència gràcies a les lleis 39/2015 i 40/2015; però tampoc pogué continuar una trajectòria de submissió de les competències autonòmiques per, precisament, els límits constitucionals en aquest sentit. De fet, han sigut els Tribunals Superiors, especialment els de Catalunya i la “Comunitat Valenciana” els responsables de les retallades del marge de decisió i d’acció dels parlaments autonòmics mitjançant interpretacions del dret administratiu que han fet d’aquestes instàncies judicials Tribunals constitucionals ad hoc. Una situació que, paral·lelament, la paràlisi del veritable Tribunal Constitucional tampoc permet de resoldre.
Tanmateix, aquest desgavell legislatiu no fou la força primigènia que desencadenà el procés d’independència. Fou la reforma exprés de l’article 135, el gran pecat de Zapatero, la causa de la posterior aplicació de l’article 155. La consagració al text constitucional de l’austeritat fiscal suposà, en la pràctica, un nou repartiment de funcions entre les administracions on els governs autonòmics es veren obligats a protagonitzar les retallades en despesa social i patir la impopularitat d’aquestes decisions, mentre l’administració central s’imposava una austeritat més pragmàtica.
A més a més, la crisi econòmica enfonsà les caixes d’estalvi, el pulmó financer dels territoris perifèrics, i accelerà la concentració de bancs i capitals a Madrid, empobrint la resta del país i condemnat als seus habitants a l’atur o l’emigració. En aquest escenari desolador, els polítics autonòmics tenen com a funció subministrar les cures pal·liatives que permeten l’eutanàsia del malestar. No tenen recursos, ni marge d’acció per transformar la realitat immediata. Sols poden apagar incendis de protesta que facin la vida més suportable per als ciutadans resignats o, en cas de fracassar, suïcidar-se políticament. Artur Mas entengué clarament la situació a finals del 2012 i, després de liderar entusiàsticament les retallades, feu un gir cap a l’independentisme per no conduir a Convergència i Unió al precipici. Després de tots els sotracs, sembla que no han pogut evitar la destinació final.
Per altra part, l’administració General de l’Estat ha esdevingut exclusivament el múscul financer de Madrid, la fortalesa de les elits que governen un país on els partits nacionals tenen com a únic programa la defensa dels interessos de la capital. L’estratègia transversal als dos grans partits, el PSOE i el PP, és fer de Madrid un gran centre de serveis financers que pugui competir de tu a tu contra Londres o París. L’etern somni d’esdevenir el port d’entrada a Amèrica del Sud d’Europa que ha consumit els pressupostos d’infraestructures dels governs dels últims vint anys, mentre els ferrocarrils col·lapsen a la resta del territori.
Per tant, la inèrcia porta al declivi de tota Espanya per sostenir el benestar i la grandesa de Madrid i les seves elits, que guanyaren una guerra civil per manar i no ser governats per les classes subalternes. La futura victòria de Vox i el PP, que en les actuals circumstàncies sembla del tot inevitable, sols farà que accelerar aquesta tendència i concentrar encara més recursos a la ciutat-fortalesa mentre la degradació dels serveis públics s’enfonsa a uns nivells desconeguts des de la postguerra. En aquest escenari, el PP tindrà un dilema irresoluble, perquè han esdevingut una estructura política essencialment autonòmica. Són els mestres en l’administració de les cures pal·liatives autonòmiques, en liderar l’extinció física de les seves poblacions sense protestes o confrontació. Cap partit ostenta el seu rècord de victòries a Castella i Lleó, un regne extingit per Madrid.
El dubte és si podran resistir els embats de Vox per intentar eliminar les autonomies per inanició o aconseguiran seduir els seus polítics perquè s’insereixen al sistema autonòmic i, en conseqüència, mantinguin l’actual ritme de plàcida, però constant, desaparició de tot el teixit econòmic i demogràfic fora de la capital. És massa prompte per saber-ho, però s’ha de dir que els dos partits són especialistes a subministrar un opiaci molt potent conegut com l’exhibició de l’estanquera. Un producte destil·lat durant els anys del franquisme per garantir els privilegis dels vencedors de la guerra civil.
