A l’article del mes passat, La llei no fa la llengua, hi explicava per què les normes tenen un poder molt limitat a l’hora d’influir en l’idioma que trien les persones per relacionar-se socialment. Les lleis -si s’apliquen- i els sistemes i estructures que se’n deriven, tenen poder per regular aspectes cabdals dels usos d’una llengua -I’m Catalan, sé de què parlo-, però no són el factor determinant pel qual algú parla una llengua en una interacció social. No vull dir que la força d’un estat no pugui acabar influint, a llarg termini, en els usos lingüístics de la població -I’m Catalan, sé de què parlo-, però que hi hagi una llei o una altra no n’és el motiu d’arrel (Franco va haver de portar gent per aconseguir-ho, ja que a cop de repressió no se’n sortia). A les Illes Balears i al País Valencià, per exemple, hi ha municipis on només es parla català, i tant hi fan els governs i les normes adverses. A l’article donava molts altres exemples, des del cas d’Irlanda fins a les escoles idiomàtiques, on ni les lleis ni els models desconnectats de l’entorn tenen la capacitat de forçar una llengua de relació social.
Com sap tothom, i amb els matisos que es vulgui, la baula més feble del català és la de l’ús social. Si volem que remunti, o que com a mínim deixi de caure, especialment entre nens i joves, hauríem d’intentar entendre els mecanismes que regeixen els usos lingüístics en les interaccions interpersonals. Què fa que la gent es relacioni en una llengua o en una altra? Si parlem en general, hi ha moltes variables que hi poden influir, però tots tenen una cosa en comú: estan relacionats amb el context lingüístic personal i social dels parlants. És a dir, si ens imaginem que en un lloc una persona tria interaccionar socialment en una llengua i volem entendre per què, hauríem de fer preguntes relacionades amb la llengua, no amb les lleis que la regulen en aquell moment: Quines llengües sap parlar i en quin grau de domini? Quina llengua inicial té i amb quina s’identifica? És militant lingüístic? Quines llengües comunes es parlen en aquella societat? Quines es parlen més a casa i en quina proporció? Quin grau de coneixement i domini hi ha de les diferents llengües comunes? Quina és la dominant? Quin és el context puntual de la interacció? Té un sol interlocutor o forma part d’un grup? Quines llengües saben parlar els interlocutors i amb quin grau de domini? Els interlocutors són coneguts o desconeguts? Etcètera.
La llengua triada en una interacció concreta, doncs, es pot deure a múltiples factors, però tots estan relacionats amb característiques lingüístiques personals i contextuals. En un entorn de bilingüisme social com el nostre, en què hi ha dues llengües principals d’ús social, hi ha un element contextual i un element personal que afecten els usos lingüístics de manera especial. L’element contextual és la densitat de parlants nadius o altament competents d’una llengua i de l’altra. Així, per molt que el castellà sigui la llengua socialment dominant i la llengua de l’estat, si tanquem en una habitació a un grup de catalans, res no farà que es relacionin en castellà. Ara bé, si en aquest grup hi deixes entrar persones que tendeixen a expressar-se en castellà, la majoria dels catalans els parlaran en castellà. Com més no-catalans hi deixis entrar, més caurà l’ús del català, fins i tot entre els catalans.
De fet, això és el que reflecteixen les enquestes d’usos lingüístics. Si ens fixem en l’última, amb dades del 2023, s’hi veu una correlació directa entre la proporció de parlants nadius d’un territori i l’ús habitual del català. Les Terres de l’Ebre encapçalen la llista en els dos paràmetres -també és el territori amb menys castellanoparlants inicials- i també és el territori on més gent inicia les converses en català. És natural, perquè com més normal és una llengua en un context determinat, més probable és que la gent tendeixi a iniciar les converses en aquella llengua amb els desconeguts. El cervell, que és una màquina d’identificar patrons regulars, aprèn que és prou probable que l’altre també sigui català. A l’altra banda del gràfic hi tenim l’Àrea Metropolitana, que és la demarcació amb menys parlants nadius, amb menys ús habitual i amb menys persones que inicien les converses en català. Si ets un català de l’Hospitalet i quasi sempre que inicies una conversa en català l’altre et contesta en castellà, el teu cervell automatitza la via més pràctica. Les lleis i els models lingüístics que afecten els ciutadans de l’Hospitalet són les mateixes que afecten els catalans de Tortosa. El que canvia és el context, concretament les densitats etnolingüístiques.
Pel que fa a l’element personal que afecta la tria lingüística en el nostre entorn dissortadament bilingüe, trobem la submissió versus l’assertivitat lingüística. Si bé l’hàbit majoritari continua sent el de girar de llengua davant d’algú que et parla en castellà, molts catalans hem decidit combatre aquest automatisme submís i letal i hem deixat de parlar castellà a tot arreu, estiguem a Tortosa o a l’Hospitalet. Mantenir-se en català és una conducta que té molt més a veure amb una decisió personal que no pas amb el context. De fet, a Les Terres de l’Ebre la gent tendeix a girar al castellà més sovint que en altres demarcacions on hi ha menys catalans i on el català té menys pes social. També és cert que si en el teu entorn més pròxim hi ha molta gent que es manté en català, és més probable que decideixis imitar aquesta conducta. Però com que els mantenidors encara som minoria, l’efecte de propagació encara és limitat. Recordo un cop que vaig fer un taller d’assertivitat lingüística per a monitors d’esplai de Banyoles. Un noi em va explicar que tenia un grup de 30 nens i que només parlava castellà amb un d’ells. “Però per què?!”, li vaig preguntar. “Perquè ell em parla en castellà”, va respondre. Per tant, parlava en castellà amb el 100% dels nens que li’l parlaven. És a dir, si tu no prens la decisió de canviar d’hàbit i no hi fiques la banya per acostumar-t’hi, un context favorable no et farà la feina.
La bona notícia és que la militància lingüística personal és un mecanisme que pot contribuir a contrarestar els efectes de la minorització etnolingüística dels catalans. La mala notícia és que amb els nens i adolescents, això no funciona. Si bé els adults poden prendre decisions conductuals per convicció, és raríssim que els nanos ho facin. Per tant, en un pati d’escola, per exemple, el factor “militància lingüística” queda fora de l’equació. Allà només hi juga el factor “entorn”. No em cansaré d’insistir-hi: l’única manera que un grup de nens es relacioni en català és que hi hagi una àmplia majoria de catalans. Tant és la llei i tant és la qualitat del sistema immersiu. Si els nanos catalans no són una gran majoria, el castellà imperararà. Les idees brillants que no tinguin en compte això són política desiderativa, tant bonica com absurda.
