Ja estan escalfant motors per a un nou truc de màgia, d’aquells en els quals et quedes amb un pam de nas i sense cartera: el retorn del nostre entranyable emèrit, l’home que ha fet possible que a Espanya s’hagin inventat dos reis quan a la Sagrada Constitució només en surt un.
La segona etapa de la “regularització fiscal” ha estat més catastròfica que cap altra cosa, amb aquests 4 milions i escaig aportats per amics encara més entranyables que l’entranyable amiga. I a sobre en plena escenificació de la commemoració de les mentides oficials sobre el 23-F, que és la clau de volta de la santificació de l’emèrit com l’home que no només va portar la democràcia a Espanya sinó que a més va derrotar els malvats colpistes.
Desastrós, en termes d’imatge pública, però van per feina. Ja el tenen vacunat (un altre que s’apunta al circ dels vulnerables que es vacunen perquè algú els ho ordena), ja han pagat quatre calerons sense fer moviments des dels comptes secrets, ja han fet córrer rumors sobre la seva salut… i ben aviat ens sorprendran amb alguna jugadeta més.
L’han de fer tornar perquè Espanya no es pot permetre que el seu emèrit es mori a l’exili, com el seu il·lustre avi, Alfonso XIII. I menys encara a un país destacat de l’entranyable bloc de l’extremisme islamista: tanta Reconquista i tant Santiago Matamoros per acabar així. Impensable. Tot i que, per cert, no deixa de sorprendre la bòvida mansuetud amb la qual la població espanyola ha acceptat que el seu gran monarca, el reconqueridor de la democràcia, només tingui amics entre les monarquies dictatorials islamistes…
En breu, l’Operació Tornada ens continuarà subministrant petites dosis de la vacuna, a través dels mitjans oficials del règim i amb la complicitat entranyable del govern més progressista de la història. Un bon dia, l’emèrit tornarà a casa i descobrirem que el 80% de la població o més ja està vacunada i no hi ha cap mena de risc de contagi ni de complicacions.
Serà un retorn asimptomàtic, amb grans dosis d’anestèsia social i tones i tones d’hipocresia política.
Tanmateix, tot té un sentit: un Estat com Espanya no es pot permetre un final massa patètic per al gran monarca de la transició. Els punts més febles de la democràcia més exemplar d’Occident, tradicional amiga (com Franco) dels absolutismes islamistes i d’allò tan estètic de “la Guardia Mora”, porten per nom Juan Carlos I i Felipe VI. Han de tancar com sigui el relat heroic de la transició, tot i que la realitat els desborda i els supera, amb muntanyes de deixalles tòxiques que cada dia són més difícils de dissimular.
Un d’aquests dies ens sortiran amb la musiqueta beneitona del perdó, del tornar a començar. De la magnanimitat. Si va funcionar per fer veure que s’enterrava el franquisme, ha de funcionar per clausurar l’etapa de l’emèrit i de la corrupció sistèmica i cantar les lloances eternes de la democràcia més perfecta que ha vist la humanitat.
Si tinguessin una mica de vista, complementant la seva absoluta falta d’escrúpols, fins i tot utilitzarien el darrer Azaña, el de “paz, piedad, perdón”. Podrien fer un paquet amb unes quantes coses estranyes, “juntas pero no revueltas”, i inventar-se el relat d’una segona transició, pilotada per l’hereu de l’emèrit i a major glòria de la dinastia. Vinga, ens ho perdonem tot i tornem a començar, i van ser feliços i van menjar anissos… Als anys 70 i 80 va funcionar, Espanya és força previsible, funcionaria.
No seran tan intel·ligents ni tan generosos, però seria una jugada mestra: posar el comptador a zero per a tothom. Un Juan Carlos I, sempre tan espavilat, veuria l’oportunitat. Un Felipe VI no sabria ni de què li parlen…
Sabent, per descomptat, que les coses importants estan lligades i ben lligades... en mans de militars, policies, jutges, fiscals i mitjans oficials. Exemplar, sens dubte.
12 
