Les campanes toquen a morts per Pedro Sánchez i un dels que ha sortit a tocar-les amb més entusiasme és José María Aznar. En aquesta funció ha advertit a l’actual ocupant d’una plaça que va ser seva, com a líder del PP, que flirtejar amb Junts no li farà cap servei: que el que cal és forjar una “majoria nacional centrada”. Curiosament, amb aquest avís a Feijóo, el seu predecessor desmunta l’argument de Rufián i amics –tot i que no en faran cabal– contra els de Puigdemont. Però aquesta, és clar, no és la batalla d’Aznar. Té una missió més alta.
L’expresident forma part del conglomerat que no perdona a Pedro Sánchez l’arrogància de voler fer funcionar Espanya a la seva manera i rebentar els plans dels que volen una gran coalició entre els dos grans partits del règim del 78, un cop s’han acabat les majories absolutes i no veuen una altra manera de mantenir el control de l’artefacte. El líder del PSOE va fer el que se n’esperava amb el 155. Però després li va pujar al cap la victòria en la moció de censura que va foragitar Rajoy de la Moncloa. I va començar el seu camí com a vers lliure bo i sent secretari general d’un partit que és estructura d’estat. Un oxímoron que l’establishment espanyol ha llegit com a emergència nacional. En situacions com aquesta, els ressorts de l’Estat s’activen i fan sortir cadàvers de l’armari de qui els fa nosa. Porqueries que, sigui dit de passada, si no hi fossin, no podrien sortir. Ara són les d’una part del PSOE les que estan sortint a la llum en el moment oportú. Mentrestant, altres armaris continuen tancats a pany i forrellat.
La qüestió és quines opcions hi ha per als catalans en aquesta Espanya que, una vegada darrere l’altra –de fet, un segle darrere l’altre– mostra el mateix patró tòxic de comportament? Com que la resposta és òbvia, l’obligació d’aquells que la llegeixen seria no deixar-se arrossegar mai més al camp de batalla on s’enfronten les dues meitats del règim del 78. Ja s’ha demostrat a bastament que només hi van a perdre.
