«A partir dels 50, cada persona és responsable de la seva cara». La frase s’atribueix a Abraham Lincoln, tot i que potser l’autor va ser un membre del seu govern, i és tan afortunada que ha estat repetida i reformulada centenars de vegades, fins a esdevenir un tòpic. Sembla que a Lincoln o al seu secretari li van presentar un candidat a un càrrec del govern i que la cara d’aquest individu no li va fer el pes. Sense manies, es va negar a nomenar-lo, deixant per a la història aquesta frase lapidària.
Ve a ser el mateix que li passa a l’Estat espanyol, que s’acosta ja als 50 anys si posem la seva data fundacional el 1978, amb la millor Constitució de la història de la humanitat, tot i que potser seria més exacte situar-ne el «renaixement» a finals de 1975…
A l’Estat espanyol se li està posant la cara que es mereix, després de gairebé mig segle de trajectòria.
Des del primer dia, l’èxit del relat de la reforma política va ser formidable. El va comprar gairebé tothom, amb entusiasme, perquè hi havia infinites ganes de deixar enrere la grisor franquista. Fins i tot els franquistes n’estaven tips, volien ser moderns, liberals i europeus. Però a la seva manera, és clar… Van haver de cedir una mica fins al 96, amb la primera victòria justeta d’Aznar, i allí va començar la seva contraofensiva. El 1982 es van esgarrifar quan González va guanyar per golejada: «¡que vienen los rojos!». Però ben aviat va quedar clar que de reformes, les justes, les que feien inviable el país, i que no es tocarien en absolut les bases de l’autèntic poder sorgit de la guerra civil i de la dictadura. Aquella excursioneta de Felipe en el vaixell Azor, que havia estat un dels símbols de Franco, va deixar les coses claríssimes.
Amb el pas dels anys, es va anar veient que hi havia aparentment un Estat A i un Estat B. La corrupció dels anys 90 i la brutal i matussera història del GAL, o les ràtzies d’indepes al 92, demanaven una correcció del relat fantàstic de la transició, aquell «tó er mundo é güeno» gràcies al qual es va passar pàgina sense perdre ni dos segons a netejar el formidable femer podrit de quaranta anys de dictadura. El relat, després dels bonics panegírics a la reconciliació, mirar cap endavant, deixar el passat enrere i totes aquestes coses que sempre sonen tan bé i solen amagar un munt de mentides, va derivar: hi havia un Estat A i un Estat B. Un Estat bo i un Estat dolent, el de les clavegueres on segons González també es defensava la democràcia. Probablement Felipe, aquell xicot que prometia tant i parlava tan bé, va ser l’inventor del concepte «clavegueres de l’Estat».
Al llarg dels anys hem anat veient que l’Estat B no era un col·lector residual, habitat per monstres, zombis i residus tòxics, sinó que estava perfectament connectat amb l’Estat A. Al principi semblava que aquell món obscur i putrefacte era només una eina al servei dels menys escrupolosos d’entre els amos de l’Estat A, però al capdavall ha acabat resultant que qui mana de veritat és allò que anomenen «deep state», un calaix de sastre on es barregen monstres de sèrie B i elegants funcionaris i polítics, ben polits i amb corbata.
El rei Juan Carlos I i el comissari Villarejo, amb el suport d’un exèrcit de periodistes, jutges, financers i policies, tots dedicats en cos i ànima al «Todo por la patria», ens han fet el gran favor d’obrir-nos els ulls: no hi ha cap «deep state», simplement hi ha una façana més o menys homologable i una realitat fangosa, irrespirable, bruta i pessetera. Ja podem votar el que vulguem a les eleccions, manifestar-nos, tuitar, protestar o fer vagues de fam. No serveix de res, perquè com deia el pare polític de l’emèrit, i avi polític de Felipe VI, «todo está atado y bien atado».
En el fons, a la majoria de la gent (inclosos els catalans, que sempre ens agrada pensar que som diferents) no li importa gran cosa. Una de les més espavilades polítiques espanyoles, l’Ayuso, va captar perfectament que el que importa més és el dret a unes canyes, afegida a una alta llibertat sexual i de costums i al clàssic recurs a allò de «como aquí no se vive en ningún sitio». A més, de tant en tant, d’una certa dosi de militarisme i mà dura, per si algú té la temptació de fer coses estranyes: la imatge del cap d’Estat vestit de militar, com a cap que és de l’exèrcit, és una formidable advertència.
Ara que ja s’apropa als cinquanta anyets, l’Estat espanyol té el rostre que s’ha guanyat dia a dia. De moment, no sembla massa preocupant: la immensa majoria s’agrada quan es mira al mirall. I mentre això sigui així, mentre controlin fermament l’opinió pública i els mitjans, amb una cara dura que no està gens lluny de la de Putin, no hi ha res a fer. On alguns veiem decadència, la majoria hi veu una maduresa interessant… Potser peta algun dia, o potser no, ves a saber…
11 
5 
