Al marge de totes les teories geopolítiques a l’ús, del nou equilibri de poders, la multipolaritat, la potència Europa, els brics, etc., la realitat testifica que els Estats Units continuen sent, de fet, el govern del món. Així, si el país entra en temps de l’ànec coix o renovació presidencial, les conseqüències es fan sentir internacionalment.
Segons el saber convencional, l’ànec coix perd autoritat i eficàcia i no pot prendre decisions a mitjà o llarg termini. Però sí a curt i en assumptes delicats o perillosos, ja que no n’haurà d’afrontar les conseqüències. Biden ha aprofitat per indultar el seu fill. Clar que això ho fan tots. Bush va indultar un bon grapat de condemnats i Clinton va fer el mateix, incloent-hi un germanastre seu. Més calat té una altra mesura, com ara intensificar i perllongar la guerra a Ucraïna autoritzant l’ús de míssils balístics contra Rússia.
I, per descomptat, el que contradiu de pla la teoria incapacitant de l’ànec coix, és l’increment del suport dels EUA a Israel en la seva actual guerra contra els musulmans. Sobretot si es té en compte que el president entrant ja va pel món trompetejant que incrementarà aquest suport.
Trump s’expressa sobretot a través de la xarxa social Twitter, del seu amic i principal valedor a la campanya electoral, Elon Musk, que la fa servir també per predir un futur de poblament humà de l’univers. Ves per on apareix la fantasia de Bruno i Fontenelle de la pluralitat de mons. La diferència és que els mons de l’il·lustrat eren autònoms i els de Musk procediran tots de la terra, i no sé si és tranquil·litzador un univers futur poblat per terrícoles.
Twitter entra al govern dels EUA des del moment que Trump nomena Musk al capdavant d’un departament d’eficiència del govern. Coneixent el personatge i els seus expeditius procediments, es tracta d’una mena d’administrador concursal, no cal enganyar-se.
Conseqüència: els mitjans liberals i progressistes a Amèrica i Europa han convocat una croada contra Twitter, acusant-ho de ser el mitjà de l’extrema dreta, difusor de fakes, odi, racisme, xenofòbia. Obedients, molts internautes abandonen la xarxa de l’ocell i tornen als mitjans convencionals, que es nodreixen precisament de Twitter, atès que el president dels EUA i els seus col·laboradors parlen a través de la xarxa. És impossible no assabentar-se’n. És impossible no sentir-ho. Gairebé com si Moisès es negués a pujar a la muntanya Sinai per a no escoltar la veu del Senyor.
Trump parla un llenguatge pla on abunden les bravates i les amenaces i que arriba a la gent. El llenguatge que també entenen els seus enemics, encara que aquests es prodiguin més a Instagram o TikTok. La guerra entre Israel i els musulmans també es lliura a Twitter, font d’informació, mitjà de propaganda i mecanisme de coordinació. Un conflicte que divideix les societats occidentals a gairebé tots els àmbits de la vida pública.
A la decisiva ajuda militar dels EUA a Israel s’afegeix ara la jurídica. Igual que Israel, el seu amic nord-americà no reconeix la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional i no acatarà la seva ordre de detenció de Benjamin Netanyahu per suposats crims de guerra. Considera que el TPI és un òrgan polític esbiaixat a favor dels musulmans del que forma part un Estat palestí que els EUA no reconeixen pas. Però no és Trump, sinó l’ànec coix, Biden, qui, a més, amenaça de prendre represàlies contra qualsevol Estat que acati l’ordre de detenció, inclosa la força militar. Alguns països, com Grècia i França, ja han dit que no compliran l’ordre de detenció. Estaria bé saber què faria Espanya si el president israelià trepitgés l’hispànic solar. O què faria una Catalunya hipotèticament independent. Ambdues entitats amb una esquerra majoritàriament propalestina.
A l’ordre provincial, la Catalunya dependent ho té molt clar i es preocupa per consolidar la “nova normalitat” d’una Catalunya que ha tornat a la casa del pare. El govern ha concedit la Creu de Sant Jordi a Àngels Barceló, una significada periodista catalana militantment contrària a la independència de Catalunya i a la xarxa social Twitter, pari passu.
Són els dos darrers obstacles a l’epifania d’una fictícia democràcia espanyola progressista sota la protecció de la corona: la independència de Catalunya i la immoderada expansió de la llibertat d’expressió.
