Tothom està convençut que la taula del diàleg és un fracàs. Alguns creuen que ho va ser des de l’inici, que es va proposar sabent que fracassaria; és a dir, es tracta del fracàs d’un engany. És un consol, sens dubte. T’enganyen, sí, però fracassen. Trist consol, atès que l’estratègia de la taula s’ha revelat erma, eixuta, estèril, nociva, falsa.
Arran de la reforma del Codi Penal, aconseguida gràcies a les habilitats i capacitats dels negociadors republicans, tot l’edifici de la “desjudicialització”, pilar de l’estratègia de la taula, s’ha enfonsat. Aquí no només no s’ha desjudicialitzat res, sinó que s’ha judicialitzat el passat. Bingo. Premi a l’equip d’experts que han excogitat la reforma. Uns caps privilegiats.
Potser el senyor Rufián, responsable d’aquest desgavell, hauria de fer un pas al costat a la seva tasca de negociador per a la que sens dubte no ha estat cridat pel Senyor. Totes les negociacions de què tinc memòria del senyor Rufián han acabat en el contrari del que ell anunciava tan ufà al Twitter, aprofitant que és una bombolla, però, aquesta vegada, les conseqüències de la seva ineptitud són tan greus pels seus mateixos companys que, a més d’un pas al costat, hauria de fer-se fonedís.
El fracàs de la taula dialogant és el triomf de la política del PSOE, a la qual sembla encadenada ERC, com els vençuts als carros dels vencedors, que es vanten d’haver-los sotmès després d’enganyar-los. Les eleccions serien una apoteosi pel president Sánchez si, a més d’engarjolar les peces menors de l’independentisme, aconseguís portar encadenat al president Puigdemont a Madrid, com va fer Juli Cèsar a Roma amb Vercingetorix.
Encara que la taula s’hagi desmaterialitzat i evaporat en la boira de les consignes republicanes, que semblen totes anuncis publicitaris, el líder suprem i estela de la tramuntana continuarà predicant en tots els mitjans de comunicació a la seva disposició, o sigui, tots. La doctrina, que es repeteix més que el mantra de l’Hare Krishna és que, encara la taula no sigui real, l’estratègia de la taula sí que ho és; fins i tot és l’única real perquè no hi ha una altra opció. El que el líder suprem no diu és que, si no n’hi ha d’altra, és perquè ell va fer-la impossible trencant la unitat independentista arran de l’1-O, amb l’excusa que dividits traurien més vots.
I no hi ha unitat perquè, després de la ruptura inicial, un seguit de fellonies republicanes cap als de Junts mostren que la famosa “línia del partit” d’ERC consistia a desarborar el vaixell juntaire escapçant-ho, primer tirant contra Puigdemont, després Turull, Torra i ara mateix, Laura Borràs. Aquesta obsessió republicana d’atacar al seu rival i aliat, que no troba gaire resposta en Junts és la realitat amagada darrere la farisea lamentació per la “divisió de l’independentisme”. Si dos es barallen, és fàcil concloure que estan dividits, però cal esbrinar també si estan equilibrats o si l’un pega i l’altre rep.
Per posar remei a aquesta lamentable divisió, Junqueras proposa que es torni a la unitat, trencada molt al seu pesar perquè ell és el més unitari del món, com també és el més independentista, el més roig, la més bona persona i el més que pertoqui. És clar, però, que la unitat s’ha de fer al voltant de l’estratègia d’ERC que, com s’ha demostrat, és l’única real, possible, encertada. Aquesta capacitat per ser totes les coses i cap, però enarborar la bandera de la veritat només es guanya al Vaticà. És a dir, l’independentisme reiteradament escapçat, vilipendiat, boicotejat, amb el que tota mena de deslleialtat està permesa, ha de tancar files darrere el guanyador. Si fa no fa, el mateix que vol fer Pedro Sánchez amb el president Puigdemont i la seva tribu independentista. El submís vol sotmetre.
ERC pot lluir un historial de botxí auxiliar de la repressió espanyola més eficaç que els seus mecanismes. L’ordre d’atac aquesta vegada visa l’ANC, l’única organització que encara fa nosa a l’estat espanyol i als seus col·laboradors a Catalunya, Sobretot la seva idea de la llista cívica que la partitocràcia veu com una amenaça mortal. Si aconsegueix destrossar l’ANC, i és dubtós malgrat el seu front mediàtic, mereixeria que Espanya fes una generosa excepció amb la inhabilitació de Junqueras i, aixecant-la, li permetés optar a la presidència de la Generalitat. Mai podrà trobar un servent més obsequiós, més desitjós de guanyar, guanyar i guanyar. Al preu que sigui, com és obvi.
15 
