Ahir, al sostre d’una consulta de l’hospital de la Vall d’Hebron, vaig veure que hi havia un televisor per entretenir els nens mentre els fan proves mèdiques sobre la llitera. S’hi podia veure un vídeo de dibuixos per a infants en català, i vaig preguntar a les infermeres quin programa era. En el fons de la meva ànima desitjava que em responguessin que era una emissió de TV3, perquè això podia voler dir que tenia prou contingut com perquè una consulta pediàtrica l’emetés tot el dia en bucle. Però la resposta, evidentment, va ser que era una llista de reproducció de YouTube de El Pot Petit, que per als qui, com jo aleshores, no sabeu qui són, són un grup de música dedicat a la creació i producció artística per a públic familiar, incloent vídeos a la xarxa, que ja acumulen 75 milions de visualitzacions.
Els nostàlgics com jo, que vam créixer amb Bola de Drac, l’Arale, i tants altres dibuixos en català que podien omplir discos i discos del Club Super3 amb les seves cançons, som propensos a voler que TV3 sigui pels nostres fills el que va ser per nosaltres. Però res tornarà a ser igual, perquè als anys 80, 90 del segle passat i fins i tot principis dels 2000, la normalitat era que només hi hagués un comprador de continguts audiovisuals en català, per a un sol mitjà de comunicació: no hi havia altra cosa. Fins i tot Espanya tenia un mercat limitat: només tenia dos canals públics i uns pocs de privats, i per tant era relativament fàcil fer-li la competència, si passem per alt l’odissea d’omplir Catalunya de repetidors.
Però ara ja fa gairebé 10 anys que hi ha Netflix, Amazon Prime, HBO, i la primera fornada de Youtubers espanyols, encapçalada per El Rubius, compleix els 30 anys. Durant aquest temps que separa el tancament del canal 3XL el 2012 i la generació de nens d’avui dia que juguen en castellà perquè els seus referents són Bob Esponja i Patrulla Canina, emesos en castellà a les diferents plataformes digitals, TV3 no ha posat en marxa cap mena d’estratègia per anar a trobar els infants i els joves per allà on es mouen. Han dedicat els seus recursos econòmics i humans a protegir la seva condició de repartidora de càrrecs i de favors a amiguets.
Sense anar més lluny, recordem el favor que demanava Tatxo Benet (de la productora Mediapro) a David Madí (convergent de càrrec desconegut però molt de poder a tots els governs de Catalunya de la darrera dècada), per col·locar un documental sobre el procés independentista sense cap mena de valor afegit sobre el procés, per import de 800.000 euros, creat en un 80% per imatges d’arxiu de la mateixa casa, captures de digitals i vídeos de YouTube. I això ho han fet tot protegint unes audiències de TDT amb un sistema de fiscalització del segle passat (els audímetres) i cooptant qualsevol creador que els fes la competència, per justificar la seva existència i evitar el tancament.
El mercat audiovisual català ha arribat a un nivell de monopsoni (presència d’un sol comprador) que pràcticament cap productora privada es planteja crear continguts en català per plataformes que no siguin les de TV3, que prioritza fonamentalment la TDT. I és això el que cal corregir, no pas ressuscitar una televisió que ja està tocada de mort, perquè els que la veuen són d’unes franges d’edat que ja no estan en posició de protegir la llengua catalana, que és allò pel qual va néixer la televisió nacional de Catalunya. Els joves són a Netflix, a Movistar, a YouTube, a Disney Channel. És allà a on cal jugar la partida. Perquè fer una plataforma de continguts en català que els pugui fer la competència és infinitament més costós. De fet no n’hi ha una per a cada llengua, ni tan sols per a les que tenen més parlants que la nostra. Cal donar suport als creadors en català perquè les plataformes existents el comprin, és a dir, cal destruir el monopsoni català d’un sol comprador i crear un veritable mercat. I això, per raons òbvies, no ho pot fer una Televisió de Catalunya o una Generalitat que l’ha mantingut que són la causa del problema.
Evidentment això amb un Estat amb poder coercitiu sobre les plataformes seria molt més fàcil, com estem veient que fa Espanya amb la nova llei de l’audiovisual, a la qual hem de pidolar al govern espanyol una quota ínfima de català. Però fins i tot des d’un punt de vista resistencialista, que és el que ens està tocant viure actualment, si tots els que realment ens lamentem que no existeixin referents en català que puguin generar un imaginari propi com el que tenia la meva generació estem disposats a donar suport als creadors de contingut en català que decideixin ser valents i muntar-s’ho pel seu compte (ja n’hi ha uns quants), potser podem aconseguir passar per sobre de les estructures corcades de l’autonomia i evitar que al català, com adverteixen un munt de lingüistes, li quedin dues dècades de vida normal.
