Durant la Primera Guerra Mundial Thomas Edward Lawrence va liderar la revolta àrab que va culminar amb l’ocupació de la ciutat d’Àqaba, fins aquell moment en mans turques. En la pel·lícula que més va contribuir a mitificar aquella victòria, Lawrence d’Aràbia, després de la derrota turca arriba a la ciutat un contingent britànic amb la intenció de fer-se’n càrrec. Lògic, perquè, al cap i a la fi, va ser el Foreign Office qui es va empescar aquella acció de guerra…
En el moment en què arriben els soldats britànics a Àqaba una infermera anglesa bufeteja Lawrence per l’estat penós de l’hospital de campanya que els àrabs havien improvisat. Aquesta és una de les anècdotes més significatives de tot plegat: “Salvatges, no sabeu fer res sols! Deixeu pas a la civilització!”.
La síndrome del bwana ha dominat la història de la humanitat durant segles. I encara cueja. I explica episodis tan dramàtics com la conducta del govern valencià –i de tot el Partit Popular– durant la crisi de la dana. Carlos Mazón ha retret al govern de Pedro Sánchez tots els errors i les maldats que li atribueix en exclusiva per justificar els efectes de la catàstrofe. Però en cap moment no ha exigit les competències que haurien permès a la Generalitat controlar la situació. Possiblement perquè, en el fons, la tropa de Mazón –tot el PP valencià– considera que cal deixar els hospitals de campanya en mans dels britànics, que ho fan tot millor. El problema no ha estat, doncs, el govern de Madrid, sinó qui el controlava.
Aquesta línia colonial ens porta directament al darrer episodi del pas de comèdia amarga. On es determinarà el substitut de Mazón? Òbviament, a la capital de l’imperi. I aquesta conclusió reforça la idea que ha estat Alberto Núñez Feijóo el responsable de la decisió que el president homicida per incompetència es mantinguera en el càrrec un any. “Ja no puc més”, va gemegar Carlos Mazón en la roda de premsa en què va justificar la pròpia renúncia…
D’aquesta manera, seran el mateix Feijóo i Santiago Abascal els qui decidiran a Madrid qui ha de ser el president de la Generalitat valenciana. Àqaba descoberta!
Si és a Madrid on se sentencia qui serà el futur president de la Generalitat, de qui depèn i a qui obeeix, ningú s’ha d’estranyar del caràcter indecís, subaltern i supeditat del govern valencià a l’hora de prendre decisions.
Mentre decideixen a Madrid com els trauen la punxa del dit, els valencians cacen mosques. Tot és com sempre i tot va com va, però hi ha un detall que podria tenir una certa gràcia. Els dos dirigents de Vox en qui Abascal ha delegat les negociacions i la decisió final són… catalans! Horror! Tants anys atacant l’imperialisme del nord i ara resulta que la “intromissió catalana” era veritat!
Integren la delegació del neofalangisme espanyol el secretari general del partit, Ignacio Garriga, nascut a Sant Cugat del Vallès, i Montserrat Lluís Serret, vicesecretària d’acció de govern de la milícia auxiliar voxiana. Montserrat amaga sistemàticament on va nàixer –de fet, és una dada inexpugnable a les xarxes–, però el nom i els dos cognoms la delaten. Quina mala sort, Montserrat!
Només cal imaginar per un instant què hauria passat si el PSOE haguera delegat una decisió determinant per als valencians en dos catalans… El bwana és un traïdor!
