1 de maig de 1859
La tradicional gaia festa del primer diumenge de maig és un acte públic d’honor a la poesia i als poetes però amb alts i baixos en la seva trajectòria. Arranca amb empenta a Tolosa de Llenguadoc el 1324 i després de la pausa que tingué és amb la Renaixença que fou recuperada. Hi participà també l’Ajuntament de Barcelona, que encara avui n’ocupa el paper central. Amb la recuperació dels gloriosos segles medievals catalans volguts treure de l’oblid general després de les campanyes periodístiques de la mà de Víctor Balguer i Antoni de Bofarull. El lema esplèndit honorava els eixos del món tradicional: la terra o pàtria, l’amor o la familia i la religió o Déu. És clar que hi variaren aspectes però fonamentalment els eixos són: Patria, Fides, Amor. Els premis eren la Flor natural, l’Englantina d’or i la Viola d’or i argent. Qui podia obtenir, en el decurs dels anys o en una única opció els tres premis podia ser considerat Mestre en Gai Saber. La represa fou espectacular i durant tota la Renaixença aparegueren volums anyals que recollien els poemes i la festa era d’una catalanitat, tot i que un xic florida, plena.
Josep Miracle explica que si bé podien fer rebentar de riure, en algun aspecte, per l’anacrònic als seus contemporanis (Josep M. de Sagarra dixit) recuperaren la llengua, un anacronisme també, estem al segle XIX i l’estat espanyol persegueix al català que només pot usar-se a les llars. També foren aportació literària i cultural més que notable. Altres com V. Almirall tot i considerar-los pel model de llengua i el clericalisme d’un sentit molt discutible els hi donaren un cert suport matisat. Fins i tot quan hom feu reina de la festa la d’Espanya se’n van crear uns d’alternatius. Però feren la seva feina i amb eficàcia. Només cal dir que Verdaguer presentà, i guanyà, amb L’Atlàntida. Fou mestre en gai saber, com Guimerà i el mateix Sagarra.
Finalment, durant l’exili fou l’expressió de la identitat que es volia esclafar: un sentit de catalanitat inesborrable, èpica, impagable. Cada any es feia la festa en un país diferent amb participants d’arreu al món. Fou una epopeia. Pau Casals en el discurs que feu com a mantenidor de la festa en feu l’elogi, era a Perpinyà el 1950. Mentrestant durant el franquisme a tot el món es podia fer l’acte en català menys a Catalunya. Quan hi anaven els jurats, a finals del franquisme, d’ací vers on tocava la policia ho controlava i el govern espanyol multava, si s’hagués fet durant el franquisme dur s’haguera afusellat. Tanmateix l’humor i la qualitat eren el sentit pregon dels actes. Aquesta epopeia s’acabà el 1977. El 1978 al saló de Cent, explica Faulí, s’homenatja als promotors infatigables Manuel Alcàntara i per Miquel Guinart. Ara l’aplaudiment i el llaurer era pels patriotes que no cedien i treballaven, que no es queixaven i combatien amb la força de la bellesa i la cultura. Una romàntica, i realista alhora història en la que l’obstinació i l’entusiasme, es lliguen amb la il•lusió i la duresa de cercar recursos en terrenys inhòspits com Mèxic o Brasil, com Suïssa o Veneçuela però neixen flors cada any malgrat els brètols, dels qui Joan Oliver digué: «per segar roses destral us cal, Adolf brètol total». Era el triomf de la Catalunya resistent alhora amb modernitat i amb tradició.
Per a saber-ne més:
Josep Faulí: Els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili (1941-1977), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
Josep Miracle: La restauració dels Jocs Florals, Barcelona, Aymà, 1960.
http://www.uoc.edu/lletra/premis/jocsflorals/index.html
