Totes les eleccions plantegen una pregunta. Oberta o oculta, però sempre hi ha una gran pregunta que demana una gran resposta. A vegades aquesta qüestió no es detecta fins que s’han tancat les urnes i els resultats cauen com una sentència rotunda i definitiva. D’altres, l’oracle de Delfos deixa anar una profecia amb significats confusos i contradictoris que només auguren més caos i més foscor.
El 29-N no és una excepció a aquesta mena de regla no escrita. Qui sàpiga la pregunta i trobi la resposta pot guanyar més que ningú… o no arribar enlloc i obrir allò que els grecs anomenaven la capsa de Pandora, que amagava tots els mals del món.
En cas de sortida confusa o bloqueig, els daus es tornen a llançar, les grans preguntes van directes a la paperera i pot passar qualsevol cosa. El futur queda en mans d’una força obscura: les negociacions són el regne de l’estira-i-arronsa, els pragmatismes amb les pinces al nas i el càlcul de guanys i pèrdues per a cada part, amb gesticulació estrident i maniobres brutes sota el radar.
Espanya va cap aquí, cap a l’empantanegament. Més cap a un bloqueig que cap a una solució clara a la gran pregunta. Un empat postelectoral que seria el reflex de l’empat preelectoral, amb PP i VOX jugant un torcebraç a vida o mort i un PSOE tocat però no enfonsat, igualment incapaç de construir una majoria. Les dues grans forces partidistes del règim borbònic, la d’ultradreta i la de centredreta (disfressada de socialdemòcrata), han cremat totes les possibles aliances i es poden trobar enmig d’un desert ple de pactes inviables.
Seria, doncs, un 29-N estèril, amb un empat que obriria una tempesta brutal d’histèria i de més cridòria madrilenya, que podria desembocar en unes segones eleccions espanyoles i en una llarga etapa d’inestabilitat i crisi d’estat. No és ben bé el pronòstic de Deulofeu per a aproximadament el 2029, però s’hi assembla…
Els gurús electorals del PSOE, com Iván Redondo, fa temps que defensen que Sánchez no ho té tot perdut i que pot haver-hi moltes sorpreses, basant-se en xifres que dibuixen un empat virtual a més d’una vintena de províncies. I Catalunya, per altra banda, va pel camí d’esdevenir el “rompeolas de todas las españas”, la darrera trinxera de Sánchez, la terra promesa del sanchisme. O qui sap si el punt de partida d’una reconquesta.
I encara més: quan tot és incert, molta gent espera fins al final per prendre una decisió, abstenir-se o votar els uns i els altres. Els darrers dies seran d’infart, però només tindran informació els privilegiats que controlen la política, ja que les enquestes estaran prohibides al gran públic. És un detall molt revelador de la tramposa manera de fer que té el règim del 23F…
Ah, per cert, la gran pregunta espanyola és tan simple i enverinada com si vols Sánchez, Feijóo-Abascal o Abascal-Feijóo, que només té una escapatòria, poc eficaç, però ves a saber: l’abstenció i passar d’ells.
Recapitulem: el 29-N no va de dretes i esquerres, ni model d’estat, ni monarquia o república, ni habitatge ni immigració ordenada, ni les pensions, ni Europa ni punyetes. Tot això se’ls en fot. La pregunta és un clar exemple d’odi africà primari i rabiós… Vols fotre fora el Sánchez? T’apuntes a fotre-li una bona puntada de peu al cul? Vols fotre’l a la presó, destruir-lo, arrasar-lo? Et posen catxondo/a aquests machotes cridaners que no tenen cap altre projecte que reconquerir un poder que consideren propietat seva i castigar sàdicament els catalans fins al dia del judici final?
Aquí, cada vegada hi encaixa més una antiga màxima grega de llarg recorregut. “Els déus ceguen a aquells que volen destruir”, proverbi que té una variant subtil: “A aquell que els déus volen destruir, primer el tornen boig”. Les dues versions són la base de la síndrome d’hibris, que afecta aquells que s’han deixat cegar pel poder. L’arrogància, la supèrbia, l’estupidesa, la falsa creença d’invencibilitat o d’estar pel damunt del bé i del mal… porten a cometre greus errors, que desemboquen en la nèmesi, el càstig fulminant dels déus.
