La policia “a Catalunya”

Què son els Mossos? Aquesta és una de les grans preguntes del llarg, llarguíssim “mentrestant” en el qual ens estem endinsant. No hi ha una resposta simple. Són “una cosa” polièdrica, un cos (què és un cos?), una institució (qui la institueix?), una policia del poble però també dels jutges, i dels polítics, i dels sindicats i de les forces internes dels propis Mossos… i dels que des de fora intenten manipular-los.

Son la policia del “general” i heroi Trapero, fins a cert punt, però també dels que no el volen veure ni en pintura. Son la policia de la Generalitat, sí, i també de l’Estat, cosa que els darrers anys hem tingut prou ocasions com per gravar-nos-ho a foc. Son policia d’Espanya i de Catalunya alhora, de la Catalunya indepe i de l’espanyolista. A vegades son col·legues dels polis espanyols (nacionals) o dels paramilitars de la Guàrdia Civil, però més aviat els veuen amb desconfiança: no se sap ben bé de qui son ni de què van.

Probablement, no ho saben ni ells ni elles, ni mossos ni mosses. Massa fidelitats creuades, massa servituds, massa equilibris, tàctiques i jugadetes. Un resum fàcil seria: són les forces de l’ordre, però qui defineix què és l’ordre i qui mana de veritat? Per aquí plora la criatura.

El millor i el pitjor, per a un exèrcit, una policia o qualsevol mena de cos armat, és quan no se sap qui mana en realitat. Depenen del president? Del jutge de guàrdia? Dels altres cossos policials? De la ciutadania? De les xarxes socials? Del seu propi cap? Tenim, doncs, un “artefacte” que no acaba d’encaixar, en el context d’un país desencaixat.

Els policies, com els militars, han de ser autòmates al servei del poder polític, que a la seva vegada s’hauria de deure sempre a la ciutadania? Sí, però no va gens malament que els cossos armats, els que tenen el monopoli de la violència, tinguin una mica de marge -molt mesurat- per establir equilibris i compensar algunes tensions. A una societat democràtica li convenen policies i funcionaris que tinguin idees pròpies i que no siguin simples esclaus d’una polítics addictes als seus partidismes i personalismes. És un joc de balances, que compensa tensions, però sense oblidar que pel mig hi ha armes, violència institucional, sancions, el codi penal… Presons, garrotades, multes… i bales.

No ho tenim resolt. Ni ho tindrem. Per això grinyola cada vegada que hi ha una crisi, uns aldarulls: l’equilibri és impossible. A Madrid, els poders estan alineats. Cadascú sap el paper que juga, els criteris, el marge de maniobra i la cobertura que es donen els uns als altres, sempre que tothom jugui al mateix joc. Si cal sortir a repartir garrotades, sortim a repartir llenya, però després hi haurà un sistema polític i judicial que empararà les actuacions, perquè són coherents.

Aquí, no. Senzillament, no pot ser. Els Mossos es troben a mig camí entre massa tensions. No poden ser-ho tot per a tothom. El perill és que acabin no essent gairebé res per a ningú, perquè no satisfan plenament cap de les forces en joc: ni els autèntics poders policials i militars, ni els judicials, ni els vicaris de l’autonomia retallada ni la ciutadania.

Té un punt tràgic, la seva situació. Però també té un joc perillós, en mans dels propis Mossos (una mena d’ens mig autònom, mig delegat, mig independent), que fins ara no han gestionat de manera destralera en absolut.

Quan no depens de ningú acabes pensant que depens només de tu, tot i que et cal anar alternant entre els diferents poders, per compensar. Un dia carregues durament contra els aldarulls, l’endemà et vesteixes de policia cívica i mitjancera mega-moderna, dos dies després demanes permís per tenir fusells militars i la setmana següent participes en un desnonament al mateix temps que ajudes un avi o una àvia a travessar el carrer. O mates un terrorista islamista, cosa que mai no els agrairem prou.

La seva contradicció és la del país, perquè no neixen de la sobirania, sinó d’una mena de delegació condicionada i subordinada de poders, sempre sota sospita per part de les autoritats espanyoles.

No ho resoldrem pas ara mateix. Però ens aporta algunes reflexions interessants per al dia, ojalà no massa llunyà, en el qual haurem de decidir de veritat com ha de ser la policia de Catalunya i com garanteix un ordre públic sens dubte necessari, però també discutible. Ara, de moment, son la policia a Catalunya, vigilada per les altres policies. I pels jutges espanyols. Entre una policia “de Catalunya” i “a Catalunya” hi ha un abisme i una eternitat que l’autonomia ja no pot dissimular.