La discussió sobre si els indults han estat una prova de la feblesa de l’Estat, un avanç del seu proper fracàs o, ans al contrari, una prova de la seva fortalesa i magnanimitat és una pèrdua de temps. Siguin un fracàs o una victòria, els indults han enfortit la posició de l’Estat perquè els indultats republicans reconeixen llur desfeta i la fan extensiva al conjunt del moviment independentista.
El gobierno ha escenificat l’alliberament dels presos amb pompa i circumstància bíbliques: d’una banda, ecos de l’Eclesiastès, a l’Antic Testament, dient que hi ha un temps per al càstig i un temps per al perdó; i de l’altra, com al Nou Testament, enviant els presos/es polítiques al món a predicar la mala nova que la unilateralitat és un error, és a dir, a cantar la palinòdia amb sons que agradin les piloses orelles del llop amagat al Tribunal Suprem.
Per descomptat, no tots els enviats “disvangelitzen” amb igual eficàcia. Els republicans porten la palma de la palinòdia a ritme de blues del pediment que interpreten durant la jornada canònica sencera, de laudes a completes a tot arreu. No hi ha prou platós o micròfons de ràdio, prou entrevistes de premsa per transmetre al poble la doctrina de la nova gloriosa vinguda del Messies que encapçalarà la marxa enrere del poble. La palinòdia republicana sona com la “simfonia de les coses dolentes”, de Gorecki.
Tot el molt publicitat episodi dels indults ha sigut objecte de profundes reflexions d’analistes seriosos a la premsa digital i també de la càrrega de la brigada lleugera del Twitter, que s’expressa amb la contundència de l’obligada brevetat. Twitter, que té cent ulls, com Argos, és una arma de repetició de 240 caràcters d’enorme poder destructiu. Tanmateix, molt d’ells, els gurus de la premsa i els guerrillers tuitaires, coincideixen amb diferents graus de consternació i indignació que la presó ha trencat la voluntat i la resistència dels indultats.
És una conclusió errònia. Els indultats republicans ja no eren independentistes quan es van lliurar a la “justícia” espanyola. Potser Jordi Sánchez, tampoc. No creien a la unilateralitat i sabien que això de la taula de diàleg era un succedani, un placebo. Però, com que calia guanyar unes eleccions per tal d’aconseguir la Generalitat, que era el veritable objectiu, i no es podia menysprear el vot independentista, la propaganda electoral parlava boirosament d’independència. Però era un discurs retòric, de cara a la galeria o el galliner, no creïble.
La presó no els ha trencat. Ja venien trencats de casa. Una breu digressió sobre aquesta qüestió del no independentisme republicà. El discurs d’ERC, que es presentava com a “partit independentista” ha estat sempre un mumbo-jumbo on es barrejava tota mena de quimeres, com una República catalana a dins de la monarquia espanyola, una república ibèrica confederal, una república espanyola al costat d’una fraterna república catalana. Qualsevol deliri per tal de no parlar d’independència o fer-ho com a un horitzó llunyà; al mateix temps que, meravella dir-ho, es parlava d'”independentisme pragmàtic”.
No hi ha hagut trencament. Els republicans no han estat mai independentistes. I, perdoneu el toc personal, però fa tres anys que alguns ho hem dit. I ens hem guanyat una activitat brutal d’assetjament de tot un partit de govern i els seus milers de militants, una campanya d’ostracisme amb vets i llistes negres als mitjans de comunicació i a tot arreu. I no hem trobat cap suport ni tan sols als sectors que avui s’escandalitzen escoltant la lamentable palinòdia republicana. Era més còmode mirar com es massacrava a una persona. Passa sempre: quan l’agressió es focalitza en algú, actua com a un gas que la fa invisible. Fi del toc personal.
La inanitat mental i la immoralitat de les reiterades propostes de taula de diàleg del president Aragonès es mesuren comparant-les amb el projecte de reforma de la llei de seguretat nacional. Aquesta llei de 2015, absolutament redundant davant la dels estats d’alarma, excepció i setge, va ser la gran aportació del tàndem Rajoy/Rubalcaba a la unitat d’Espanya, aprofitant la histèria llavors amb la seguretat nacional. Tothom sabia que es tractava d’una norma contra l’independentisme català. La reforma avui en curs encara fa més evident aquesta intencionalitat. Es tracta de garantir que el proper bombardeig de Barcelona es faci d’acord amb la llei.
Avui és ja palès que el gobierno espanyol “d’esquerres” no ofereix cap taula, sinó un taüt del diàleg amb el gori-gori a càrrec dels penedits d’ERC que, desprès, passaran el raspall perquè la parròquia afluixi els calers dits de solidaritat.
