Hi ha dues maneres d’anar pel món –per qualsevol espai que considerem “món” i de qualsevol manera, com a turista, com a viatger o com a immigrant–: amb humilitat o amb supèrbia. Els humils són curiosos, estan oberts al coneixement com una magrana, accepten les diferències –encara més, les consideren lògiques– i no pretenen imposar els seus costums tribals allà on van. Els superbs es pensen sempre superiors als autòctons, en menyspreen els costums i pretenen adaptar-los a la força a la seua manera d’entendre la realitat. No hi ha cap cas al món d’exèrcit humil.
Humilitat i bel·licisme són termes antagònics. Només poden ser humils els civils. La supèrbia és per definició intransigent. No s’ha de confondre la discrepància amb la intransigència, i encara menys si hi ha pel mig qualsevol mena de supèrbia.
La supèrbia d’una persona sola no té gaire transcendència. Pot ser contestada amb ironia o amb indiferència. Una persona aïllada superba no és temible i, a tot estirar, pot ser considerada allà on va com una persona maleducada, inadaptada. Un col·lectiu superb és més inquietant, perquè pot derivar en un conflicte de conseqüències incertes.
Aquests darrers mesos a Catalunya una sèrie de persones pertanyents a un col·lectiu més ampli –que reivindiquen aquest col·lectiu d’origen per justificar la pròpia intransigència– han exhibit de manera descarada conductes superbes. Exhibicions d’intransigència de manual. Tots ells són argentins i tots ells reivindiquen “la llibertat” de no entendre el català perquè són “al regne d’Espanya”. El to i els arguments de l’exigència són els comuns a l’extrema dreta espanyola. Fins i tot coincideixen en els insults: els catalans que no els accepten la imposició lingüística, l’hegemonia del castellà, són titlats de “nazionalistas”. La broma és tan coneguda com macabra.
Una companyia de teatre, una estrela del TikTok, una gelateria del barri de Gràcia s’han presentat com víctimes de “la intransigència” del nacionalisme català. “La intransigència” del “nacionalisme català” consisteix a demanar-los que entenguen el català si han de viure i treballar a Catalunya. El rebuig absolut a aprendre –a entendre!– l’idioma propi –i cooficial, els agrade o no– de la terra on treballen només s’explica des de la consideració de la pròpia superioritat. Algú que se sent superior no té cap necessitat d’entendre o parlar l’idioma d’algú que considera inferior. Ni en té la necessitat ni en té les ganes. Només els que se senten iguals poden comprendre aquesta necessitat.
Òbviament, hi ha hagut conflicte perquè hi ha catalans que no accepten sentir-se inferiors i que, senzillament, mantenen el seu idioma en les relacions amb els seus veïns a Catalunya. Si tots els catalans canviaren immediatament de llengua davant un altre que no coneixen o que els exigeix que ho facen, no hi hauria conflicte. Almenys, aquesta mena de conflictes. Però aquesta situació només és idíl·lica per als superbs.
El cas de la gelateria del barri de Gràcia s’ha escampat viralment i virilment. Aquells que se senten superiors han considerat una pintada una agressió “nazi” i ni tan sols han tingut en compte la mala estona que ha passat la persona que és obligada de males maneres a canviar d’idioma si vol obtenir un servei.
Aquests casos tenen al País Valencià una derivada autòctona previsible. N’hi ha, d’argentins, que han calcat la perversitat de l’extrema dreta local –de l’analfabetisme local– i que consideren “el valencià” “una llengua” –en el millor dels casos, perquè alguns la titlen de “dialecte”– “diferent del català”. Si a més de miserables no foren analfabets, podrien llegir només una plana de Don Segundo Sombra, el gran clàssic argentí, i hi trobarien deu paraules que un oriünd de Burgos no entendrà si no és amb un diccionari general de la llengua castellana.
Si alguna de les persones que han exigit a Gràcia el canvi d’idioma a un client considera que té un pessic de raó, només ha de fer una ullada a aquells que li han aplaudit el gest “heroic”. A les xarxes socials o al món polític. Únicament els dos partits banderers de la intransigència espanyolista més espinosa els han donat la raó. Fins i tot els més indocumentats entenen que l’exigència de VOX a la llibertat de lingüicidi és una trampa en què només poden caure els idiotes o els còmplices.
A Catalunya ha augmentat en la darrera dècada el corrent immigratori argentí. Seria injust i suïcida –seria una sinècdoque tendenciosa– confondre l’actitud d’unes persones aïllades amb la de tot el col·lectiu. Com a tot arreu hi ha de tot, però és cert que darrerament s’ha escampat la sensació que “els argentins” són “hostils al català”. I no. Només cal seguir el debat en la jungla de les xarxes per constatar que n’hi ha, d’argentins, que discrepen profundament d’aquesta supèrbia agressiva. Els exemples de Patrícia Gabancho, de Sor Lucía Caram o d’Albano Dante Fachin, entre els noms més públics, són irrebatibles. I de cap manera se’n poden considerar excepcions.
Aquests –per ara escassos, però sorollosos– argentins que reivindiquen amb orgull incomprensible que Catalunya és del “reino de España” haurien d’haver estat alfabetitzats en la pròpia història. Podrien llegir, per exemple, la declaració d’independència de les Províncies Unides de Sud-Amèrica, l’embrió de la República Argentina actual, allà on diu que l’objectiu que uneix “els representants” d’aquests territoris és “trencar els violents vincles que els lligaven als reis d’Espanya”. Van trencar-los els seus antecessors i ara els reivindiquen i els exigeixen ells. Amb la mateixa violència verbal que patien. La declaració és de 1816. Tampoc tan lluny perquè la memòria col·lectiva siga tan ingrata…
