Pablo Llarena és el jutge instructor de la sala segona del Tribunal Suprem en les causes contra l’independentisme català per haver convocat un referèndum. Votar no hauria de cansar, i encara menys, inquietar. Don Pablo va estudiar als jesuïtes de Burgos, juga al golf, s’estima de fer quilòmetres amb la seva Harley-Davidson i fuma puros. No se l’ha vist mai entre la colla de motards estelats que s’apleguen de tard en tard per desfilar amablement. Pablo Llarena no és amable. No se’n coneix cap, de hiena amable. Tampoc a Sant Cugat se’n coneixien. Deu ser per això que l’ajuntament de la ciutat va decidir declarar-lo persona non grata. Un favor, considerant-ne el substantiu.
Juntament amb Manuel Marchena, fill de capità de la legió espanyola i educat de petit a Al-Aaiun, Llarena ha constituït el Dúo Dinámico de la repressió judicial espanyola contra el vici català de votar. Marchena i Llarena fan un dels darrers ariets patriòtics que el sistema –ai, el sistema!– ha esmolat contra les portes de la decència. Ni a Madrid ni a Sant Cugat encara no s’ha post el sol.
A Pablo Llarena no li ha agradat gens la ponència del president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, la qual avala amnistiar la malversació dels independentistes que ell acaça amb el seu col·lega Manuel Marchena. Conde-Pumpido és, segons els cànons espanyols, “progressista”, però, a més i de veres, és decent, perquè entén que les sentències del Tribunal Superior Europeu s’han de respectar. Llarena només es respecta ell. I a la seua Harley.
La persona non-grata a Sant Cugat, doncs, ha decidit acceptar la decisió del Tribunal Constitucional perquè a Espanya el desordre de les elits només s’accepta en circumstàncies en què elles mateixes ho justifiquen. Per això els rebels del 36 van titlar de rebels els legalistes republicans. Però acceptar no és acatar. Per això des del Suprem ha decidit deixat sense efecte les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Antoni Comín i Lluís Puig.
La decisió del jutge non grat a Sant Cugat és només “provisional”. Acceptar no és acatar, dèiem. S’accepta una cosa des de la discrepància i es mira de driblar-la amb argúcies de tota mena. Aquesta ha estat la divisa del Duo Dinámico, que van acceptar la llei d’amnistia procedent del Parlament espanyol però no la van acatar. I què diu aquesta decisió?: “El alzamiento –tu sí que estàs fet un alzamiento– de las medidas no declara aplicable la ley de amnistia, ni extingue la responsabilidad penal, ni resuelve la restantes cuestiones pendientes, y una vez conocido el texto íntegro de la sentencia, el instructor decidirá sin demora sobre la confirmación o modificación de la decisión que ahora se adopta, mediante resolución motivada y con observancia de los trámites legalmente exigibles”.
És a dir, Pablo Llarena accepta, però no acata. Ara s’ha pres uns dies per fer l’autòpsia a la sentència de Conde-Pumpido i donar-li voltes al nano per veure si creix. Prevaricar és debades. Llarena sap quina era la intenció del Parlament espanyol, quina ha estat la sentència del Tribunal de Justícia Europeu i quina també la del Tribunal Constitucional d’Espanya. I se’n fot tant com pot.
Coneixent el santcugatenc non grat, Carles Puigdemont fa molt bé de no moure’s de Waterloo. Podria decidir tornar a Catalunya i, una vegada dins la gàbia, Llarena la podria tancar amb no se sap encara quines maldats retòriques. Tindria nassos la cosa. L’espasa instructora podria aprofitar decisions de les altes instàncies contràries i adverses a la seua fe per dur el pres al seu calabós. Els únics que no se n’han adonat, de les possibilitats de la jugada, són els senyors de Vox, que van acabar el batxillerat perquè avui dia aprova tothom. Els camises negres de la política espanyola –el blau els és massa benèvol– han recorregut contra la decisió del jutge Llarena. Angelets. No s’haurien d’inquietar tant, perquè la pomada està en bones mans.
Puigdemont, per tant, i amb saviesa, ha decidit no moure’s de Waterloo. Mentrestant Llarena es fumarà un puro. O tres-cents.
