Fa uns pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un acte en què tres expresidents –de Catalunya, València i les Illes– reflexionaven sobre les relacions entre els seus territoris i el poder central espanyol. Els expresidents català Quim Torra, valencià Josep Lluís Albinyana i balear Cristòfol Soler van anar repassant els aspectes més rellevants de les difícils relacions amb el govern central.
Més enllà d’algunes confessions més personals, no em van sorprendre les reflexions del president Torra a qui, òbviament, he pogut escoltar moltes vegades. El seu posicionament radicalment independentista no va ser, doncs, cap sorpresa per a la platea del Conservatori del Liceu. Sí que va impactar la seva confessió pública que sentia que havia fracassat com a president de la Generalitat. Crec, però que el fet que no aconseguís complir el seu objectiu de portar Catalunya a la independència durant el seu mandat no és una responsabilitat atribuïble al president Torra, tema l’anàlisi del qual requeriria una reflexió molt més profunda.
Però sí que em van impactar, i molt, les reflexions dels altres dos conferenciants. Josep Lluís Albinyana va ser president de la preautonomia valenciana (Consell Preautonòmic del País Valencià, 1978-1979), càrrec per al qual va ser escollit després de ser el cap de llista del PSOE per València a les eleccions generals de 1977, la primera legislatura espanyola. És conegut que Albinyana, decebut, va trencar, amb el PSOE –després d’haver fins i tot format part de la Comissió Executiva Federal– i va evolucionar cap a postures més sobiranistes –Compromís i ERPV–. Del personatge, cal també destacar la seva sòlida formació jurídica. He compartit taules rodones amb el magistrat Albinyana en diversos fòrums jurídics i puc donar fe del seu rigor i profunditat d’anàlisi. Malgrat tenir-hi, doncs, certa amistat que es remunta a un parell de dècades enrere, pels llocs on havíem coincidit i el temes que ens aplegaven, mai havíem tingut una conversa tan descarnadament política.
I encara més sorprenents van ser les reflexions de l’expresident balear Cristòfol Soler (1995-1996). Soler, economista i jurista, va ser diputat del PP i conseller d’Economia. Va arribar a la presidència balear substituint el dimissionari Gabriel Cañellas –afectat per un greu cas de corrupció relacionat amb la construcció del Túnel de Sóller–. Els seus posicionaments en matèria lingüística no van ser del grat del PP d’Aznar i va ser forçat a dimitir i substituït per Jaume Matas –que va acabar condemnat per corrupció–. És conegut que va donar-se de baixa del PP en una breu però dura carta en què mostrava la seva incomoditat per l’“enfrontament acarnissat” del govern Bauzá envers la cultura, llengua i “elements identitaris del nostre país”. I també que posteriorment va arribar a presidir l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. A diferència dels altres dos expresidents, he tingut molt poca relació personal amb el president Soler.
Els tres expresidents van posar encertadament l’accent en els tres principals eixos de fricció amb Madrid: llengua i cultura (“identitat”, en paraules de Soler), finançament i manca de competències efectives, sempre sotmeses a l’esperit centralista i centralitzador de la cort. Els expresidents valencià i balear van fins i tot anar més lluny assenyalant la diferència de mentalitat entre castellans, partidaris de la imposició, i els territoris de parla catalana, sempre cercadors del pacte.
Es van sentir algunes paraules gruixudes, com per exemple referir-se a Espanya com a “infern”. Hi va haver també temps per a un breu repàs històric del qual la Monarquia no va sortir gens ben parada i una crítica àcida als diferents governs espanyols sempre segrestats per unes elits funcionarials que imposen l’absolut menysteniment cap a les minories. Menysteniment, van coincidir, congènit de la dreta però igualment ferotge en les esquerres, ja que a la fi les esquerres espanyoles són més espanyoles que d’esquerres. I, diagnòstic compartit, cap dels Països Catalans pot sobreviure si no és fora de la irreformable Espanya.
Em quedo però amb les reflexions de fons. Espanya –o, més ben dit, la seva “cort”– menysté les minories nacionals. Per això no només centralitza i retalla competències, sinó que, a més, escanya econòmicament les seves “colònies” –expressió també emprada pels expresidents– perifèriques. I per reblar el clau combat acarnissadament qualsevol símbol identitari, i en especial la llengua, per intentar destruir la nació.
Comparteixo el diagnòstic dels expresidents: cap dels països de parla catalana pot subsistir dins d’aquest estat espanyol.
