Un home tan poc llegit com Adolfo Suárez, però que malgrat tot feu un esforç per entendre Catalunya, digué durant la Transició que el català no servia per a les classes de física. Imagino que tampoc per química, matemàtiques o història; d’altra banda, un home tant llegit, com mal parit, com l’Alfonso Guerra, dit progressista -quina por amb el mot- i dogmàtic centralista fins al carall de la mateixa vela, afirmà durant els vuitanta que la TV3 servia per als “cantos regionales”, el folklore i poca cosa més. O sigui sardanes, enxanetes i alguns correbous, si és que d’aquesta festa no fos considerada “nacional” com els braus i també s’hagués de fer i narrar en castellà. Heus aquí un breu retrat de les dues espanyes: la conservadora i l’esquerranosa. Per arrencar a córrer si ets català, òbviament. La prudència, que no ens feu traïdors, però si ximples i babaus, ens feu romandre en el cau de les guineus, que a fora deien que hi feia molt fred… Freud tenim un problema, o com hem vist darrerament, varis i gruixuts!
Machado deia allò del “Castilla desprecia cuanto ignora” i sembla que també repetia que per la unitat d’Espanya li feien més por els separadors “meseteños” que els separatistes perifèrics. Potser en una petita bola de cristall se li aparegueren Puigdemont i Junqueras i devia respirar ben tranquil per l’anhelada unitat de la pàtria espanyola de “destino en lo universal”, com li agradava repetir a Falange i al seu líder José Antonio. És clar, amb herois independentistes com els esmentats no es belluga ni un de cargol de l’estructura o bastida unitària espanyola. Tot lligat i ben lligat com hom deia poc després de la mort del General, a qui encara molts l’escriuen i, en silenci, l’enyoren.
Jordi Pujol, llums però també molta tempesta ombrívola i derivada onírica, també digué quelcom molt encertat a tomb de l’aprovació de la Constitució espanyola: “ara els espanyols ja no tindran mala consciència amb el que han fet amb Catalunya”. Pujol volia dir que aplicarien el seu particular “borrón y cuenta nueva” com si no hagués estat res Franco, Primo de Rivera, els Borbons, Espartero i llarg etcètera. Espanya ja era una democràcia i aquí, a casa nostra, tothom podia respirar tranquil, els aires i els vents pèrfids i tenebrosos del passat, quedaven molt lluny. Espanya iniciava una nova època, més moderna, democràtica, europea i sempre, això no canviava, amb unitat de destí universal. Comença el mite cavernícola de l’Espanya plural embolicat amb el conte de les autonomies i el cafè per tothom per descavalcar i difuminar des de dalt (top-down com diuen els anglòfons) la Catalunya autònoma i el seu fet diferencial. Pecat que a casa hi hagué qui es prestà al judici edulcorat on traïdories botifleres i / o corrupteles vàries feren la festa a l’estil de Pax Autonomica. Les engrunes autonòmiques engreixaven la classe dirigent convergent i socialista com, més tard, ho farien amb Esquerra, Iniciativa i Comuns. També, admetem-ho, uns rivets com per no parar de córrer a l’estil del Lot bíblic. Llàstima que nosaltres, com la seva dona no deixem de mirar enrere i la sort ajuda als audaços i valents no als covards, saberuts i conformistes.
Per tot plegat, en el darrer que no pas l’últim episodi d’anticatalanisme ens trobem amb una infermera que se’ns fa llurs “deixalleries” a sobre i ja no té ni esma ni vergonya de dir-nos que plou. Grolleria, ordinariesa i menyspreu que ratlla l’odi cap a Catalunya i tot el que desprèn catalanitat. Si tot aquest sidral en forma de discurs el fes contra dones, negres o homosexuals – uns exemples recurrents – la “nostra” infermera rep un passatge directe a l’Avern; si ho fas contra Catalunya tindrà un xic de soroll, de mots que no de sabres, i l’aprovació tàcita o explícita arreu de la pell de brau. Catalans exagerats o intolerants i ara la conya del supremacisme i si cal del KKK, que “lo inventó un catalán” posats a dir-la ben grossa. Res de nou en el front del nord-est, per bé que palesa que contra nosaltres avui tothom hi gosa i ningú purga, escarmenta o lamenta. Amb l’autoestima desapareguda, l’ànima desventurada o directament venuda per somorta i la dignitat a l’alçada del turmell per culpa de polítics barruts i, per contra, herois, per no dir màrtirs, de l’onanisme més recalcitrant, no ens ha d’estranyar semblants episodis i comportaments de la part que ni ens vol ni estima i sobretot sempre ens escarneix. És clar, que perquè et respectin, primer és una tasca que ens correspon a nosaltres com a catalans i ja fa temps que no som a l’alçada d’aquells que, en circumstàncies sovint incòmodes, ens precediren tot aguantant torxa i maldant en convicció. El problema és que seguim entestats en no reconèixer la farsa processista i processal que ens van encolomar i quan gosem mirar-nos al mirall en lloc de banyes i humiliació i reconeixem, obstinadament i malaltissa, fidelitat i determinació. La satisfacció unionista espanyola és màxima: els catalans dividits i tocats de l’ala. Inapel·lable victòria i complicada resurrecció. És cert, ni oblit ni perdó, però em podran dir, en un legítim ordre de prioritats, per qui?
4
1
