18 de juliol de 2012. Hora zulu. Quadrant nord-est, rectangle latitud incommensurable. Vigilar les obres. Repenjar-te a una tanca que tremola com un nen sortit de la piscina. Escopir un gargall color bolet tòxic. Obrir la bocota i dir: “Cagon el que sigui”. Donar lliçons de com s’ha de perforar un tub de PVC amb un escuradents mentre els altres suen. Marcar panxota i fomentar el suïcidi del botó dels pantalons. Això és el que entenem per democràcia al nostre país.
Miro aquests escamots de guàrdies jurats pre jubilats, jubilats, no jubilats, juliverts, que vigilen les obres com mussols farts de cafè. De sobte es giren i fan un acte d’afirmació democràtica: “Ande va el negro con aspardeñas!” Passava un noi color xocolata belga. Tocat i posat ell. Camisa ratllada ajustada: pantalonets i… calçat amb unes espardenyes d’espart. Els que li retreuen que vagi amb espardenyes també van amb espardenyes. D’aquestes reixades, color canari marejat per salmonel•losi. La democràcia del nostre país. Tot s’enfonsa i només ens queden les espardenyes. Les espardenyes ens fan tocar de peus a terra. L’espardenya la poden dur individus amb cara de galeta rància i els de vestimentes futuristes amb xalet a Plutó. Què té l’espardenya?
Calçat prêt-à-porter: tradicional de pagès, però també de les classes populars urbanes. Calçat de masses. Calçat militar: àgil, veloç (l’espardenya és el descapotable català!), per això el duien les tropes lleugeres de la Corona d’Aragó. Calçat nacional. Tres països i una nació (Catalunya, València, Balears). Tres espardenyes i un calçat. I vet aquí que el text més antic on es pot llegir la paraula “espardenya” és… català. De 1322. Per això no és estrany que el 1694, per decret llei, les espardenyes s’imposin als soldats de la infanteria espanyola. L’intent de centralització de l’espardenya. I ja se sap que les espardenyes les pot calçar tothom però poden tenir caminars i significats molt diferents.
Per exemple. Aquesta setmana que estàvem d’aniversari: les espardenyes calçades el 18 de juliol de 1936 són molt diferents. Caminem un trosset d’aquell dia de la mà de l’escriptor Joan Sales:
“Tots els testimonis concorden amb el seu: contra els sublevats només hi hagué en el primer moment la guàrdia d’assalt, al qual s’hi afegiren després els altres cossos d’ordre públic (la de seguretat, mossos d’esquadra, guàrdia civil). I era així que el govern ho explicava fins que, segons sembla per atreure’s els anarquistes, decidí deixar dir a aquests que eren ells que “a pit descobert” havien vençut els sublevats. Robar a un cos armat que ha combatut heroicament la glòria d’haver-ho fet és una infàmia; i la infàmia no fa mai profit. Si els nostres genials governants es pensaven haver-se fet seva d’aquesta manera la FAI, ara han pogut veure com s’equivocaven… Pel que fa a la Barcelona de 1937 com la del 1936, sospito que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del “filldeputisme històric”; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”.
Unes espardenyes diuen que guanyen sobre unes altres i així caminem fins ara. 40 anys després, el 1978, Sales es continuava preguntant el mateix:
“els que ho vam veure, els que ho vam viure, els que realment hi érem, pensem: però com és possible que una tal animalada, perquè aquesta és la paraula, hagi pogut imposar-se d’aquesta manera, posaré com exemple, la llegenda, perquè va ser una llegenda, que l’alçament de les forces militars a Barcelona de 18 de juliol de 1936 va ser vençuda pels anarquistes de la FAI i a pit descobert, això és una cosa que qualsevol que tingui dos dits de front i una mica de coneixement de la cosa militar no pot concebre de cap manera, perquè és impossible, no obstant aquesta llegenda va néixer en aquells dies i hi ha gent que la continua repetint”.
2012. Avís per a caminants: que no us enganyin. La guerra de la mentida ja ha començat. I on uns diuen i veuen una cosa vol dir una altra. És evident que el procés cap a la independència ha començat. Per això les mentides. Caldria que algú s’entretingués en com ja des de fa mesos no paren d’atacar a Govern, partits, polítics, empresaris, institucions catalanes…. I el que vindrà, a granel. Diran que és una altra cosa. Sempre diuen que és una altra cosa. També ho van dir el 1936 i el 1939. I al 1977, 1978, 1979… Sempre és una altra cosa. Però per un cop a la vida no ens hem de creure l’espardenya de país jubilat, desgastat, tarat, reumàtic, de ressentiment de vigilar obres. El futur, l’únic possible, és el de l’espardenya que comença a caminar. Del que potser no sap que és, o significa una espardenya, però que li hem d’explicar. Aprendre a caminar amb noves espardenyes. Aprendre a caminar en un nou camí. Tocar de peus a terra, perquè de la munió de mentides podem enlairar-nos i caure de patac a la rasa. Enclotats. Continuar alimentant xerrameca dels que miren, insulten, escopinen i no suen.
