La Gran Transformació és un dels clàssics que tota persona que vulgui comprendre com funciona el món contemporani hauria de llegir. El va escriure, durant el seu exili anglès, el pensador i economista Karl Polany, un jueu vienès que va haver de fugir del feixisme, i que volia entendre els canvis socials propiciats pel capitalisme. En aquest sentit, el títol resulta més que encertat, i respon al principi que, quan succeeixen determinats canvis en les estructures profundes d’una societat –en el seu cas, pel que fa a les relacions econòmiques- es produeixen grans transformacions, irreversibles, acompanyades de grans convulsions socials.
Les relacions Espanya-Catalunya han experimentat també una gran transformació, irreversible, i acompanyada de grans convulsions. Seguint la proposta analítica de Polanyi, s’han experimentat canvis estructurals que s’enfonsen en el passat que explicarien la situació actual, i que propiciaria que els conflictes presents serien l’expressió visible d’aquests moviment de plaques tectòniques que han modificat el paisatge.
Pensava en tot això mentre llegia la segona part del cinquè volum de l’obra “La identitat catalana renaixent”, redactada pels historiadors Jordi Casassas i Giovanni C. Cattini en què indaguen sobre el període d’articulació intel·lectual del catalanisme durant el darrer terç del segle XIX. Els autors, amb una llarga trajectòria historiogràfica i autoritat acadèmica, saben transmetre la dialèctica entre la gestació de l’estat espanyol modern –amb totes les seves carències que comporta un llarg declivi-, amb la seva vocació repressiva contra tota manifestació de catalanitat –amb les seves dèries jacobines–, i, en contrapartida la presa de consciència col·lectiva d’un catalanisme incipient que comporta un projecte nacional alternatiu.
Ara bé, malgrat l’assetjament identitari propiciat per les institucions espanyoles (l’escola, els tribunals, els serveis telefònics, la discriminació econòmica,…) o l’estat permanent d’ocupació militar (els autors recullen que el Principat aplegava el 27% de policies i militars per a una població que no ultrapassava el 10% de la població estatal) i la repressió sistèmica (Barcelona va passar més temps, durant el XIX, sota l’estat d’excepció que amb garanties constitucionals), el catalanisme va buscar tothora la necessitat d’aixecar ponts. La proposta era el federalisme o el confederalisme: una relació bilateral igualitària que trenqués amb el centralisme castellà, la idea que era possible la fraternitat dels pobles d’Espanya…
Aquest catalanisme de vocació federal i fraternitat ibèrica es va mantenir pràcticament fins ben entrat el segle XXI, i es pot dir que afectava a tots els espectres socials i ideològics del catalanisme. Creure que era possible transformar espanya reconstruint-la des de baix formava part del projecte, des de l’anarquisme fins al carlisme, des de l’ateisme fins a l’integrisme catòlic, des dels sindicats fins a les patronals. De fet, les primeres formulacions independentistes no apareixeran fins a la Primera Guerra Mundial i no seran numèricament prou significatives, fins i tot en una època en què la immensa majoria de la població era prou homogènia culturalment.
Han passat moltes coses al llarg d’aquests segles: transformacions estructurals de tota mena: econòmiques, polítiques, culturals, demogràfiques, sentimentals. El mercat dels productes catalans ha deixat de ser prioritàriament Espanya per esdevenir el món. Els fracassos federalistes s’han succeït dramàticament. Les decepcions en una relació desigual s’han succeït l’una rere l’altra. L’antipatia mútua s’ha consolidat com a sentiment sòlid. L’assetjament identitari contra la catalanitat s’ha experimentat en règims dictatorials i constitucionals. El castellà, llengua avui habitual de la ciutadania del país, ha de competir amb altres més globals. Els joves catalans no miren a Madrid o Sevilla, sinó a Nova York, París, Londres, Amsterdam o qualsevol racó del món. Avui, el nombre de residents catalans nascuts a l’estat és inferior a aquells nascuts fora de les fronteres espanyoles. Fins i tot un element anecdòtic, encara que cohesionador com la lliga de futbol es percep més com una nosa que com un espai compartit, com hem pogut veure en les darreres setmanes. Els imaginaris divergeixen en una bifurcació on els trens es van allunyant. I, finalment, s’ha instal·lat un distanciament emocional definitiu.
No es tracta tant que l’independentisme hagi passat en menys de dues dècades del 15 al 52%. O que les mutacions internes de cada societat estiguin propiciant que, malgrat es comparteixi una llengua, es pensi i es parli en dos llenguatges diferents. El Primer d’Octubre, aquest esdeveniment tan difícil d’avaluar quan encara no hi ha prou perspectiva històrica, no deixa de ser una potent i explícita convulsió que acompanya una gran transformació de fondes arrels. El record de l’1O no sembla tant el principi de tot com la manifestació clara d’aquesta separació sentimental, que, malgrat totes les vicissituds i esdeveniments incoherents i erràtics, empeny vers el divorci polític.
Tot plegat una gran transformació que, com succeeix en tot moment històric, resulta difícil d’avaluar des de la immediatesa del present. I que tanmateix, si mirem enrere, vivim com a part d’una evolució que, malgrat que per a molts dolorosa –la indiferència o hostilitat d’aquells a qui oferíem fraternitat– sembla ja irreversible. Potser, perquè en el fons, les experiències recents ens porten a abstenir-nos de mirar enrere i a construir un nou futur sense les hipoteques del passat.
35 
93 
