Donald Trump ha guanyat interpel·lant el sentiment més primari i connatural de l’ànima humana: l’egoisme. Jo, jo, jo. És veritat que és un estafador patològic, mentider, despietat, frívol, autòcrata i tot el que acabi en -òfob, però ha sabut mirar la naturalesa humana als ulls i se li ha adreçat sense complexos per remetre-li un missatge que toca tendre: “Has de mirar per tu”.
Per sort, la necessitat de viure en societat i la capacitat de desenvolupar sentiments complexos envers els altres són també atributs inherents a la nostra espècie i planten cara a l’instint egocentrista. Els vincles afectius i la cultura, que entre d’altres coses estableix valors marc del bé i del mal, ens domestiquen la bèstia perquè puguem conviure en família i societat. Jo crec que cada cop ho fem millor, que cada cop construïm valors morals més útils, és a dir més propers a la pau i al benestar. No vull dir que estiguem a prop, vull dir que avancem. Em fa gràcia la gent que diu que el món abans estava millor. Abans quan? Mai hi havia hagut més gent lliure i menys gent pobre que ara.
L’estat del benestar dels països desenvolupats va apujar el llistó dels valors del bé, però totes les reformes acaben quedant obsoletes. Fa massa temps que els líders no envien a la cara bona de l’ànima missatges tan directes com el que Trump ha enviat a la cara dolenta. No són sincers, són covards i secretistes, no expliquen als ciutadans el preu que cal pagar perquè les coses millorin. Quan els valors del bé no estan a l’atura del moment, el mal, que mai perdona, aprofita la situació de feblesa per prendre el control i excitar la bèstia.
Una senyora que, en el segon debat, no es capaç de desmentir Trump, que acabava d’acusar el seu marit de ser un violador, no mereix liderar la defensa dels valors del bé. Però Clinton és només una metàfora de la bombolla moral d’Occident, aquesta cultura que no es mulla pel dret a l’autodeterminació dels pobles o que fa negoci amb països que financen l’Estat Islàmic. Després se sorprèn quan el bumerang torna per obrir caps.
Els polítics són un reflex dels ciutadans que els escullen o els toleren, i per tant la responsabilitat de la regeneració dels valors del bé recau en la massa. Els conservadors no ho faran perquè es resisteixen al canvi per definició. Recau en els qui creuen en el progrés moral de la humanitat. Per desgràcia, el progressisme actual està liderat políticament i socialment pels progres, que no poden canviar perquè no s’adonen que ells són els primers que han de canviar. No es coneixen, i aquest és un mal terrible. Una cosa és ser imperfecte i l’altre és no saber el grau de la teva imperfecció.
És aquesta cosa d’estar en contra de la massificació del turisme però, quan viatges tu, low cost i Airbnb. És aquesta cosa de fer una esmena a la totalitat al capitalisme des del Twitter de l’smartphone, tablet o labtop. És aquesta cosa de criticar les farmacèutiques i no preguntar qui ha invertit diners per desenvolupar el tractament del teu càncer. És aquesta cosa d’estar súper preocupat pel canvi climàtic i anar en cotxe amunt i avall. És aquesta cosa d’escandalitzar-se pel drama dels refugiats però no voler sacrificar res per ajudar-los. És aquesta cosa d’horroritzar-se amb Trump i els seus votants i no veure que tu mateix, en el fons, també vius a través de la mateixa bèstia, que sempre t’estira: “jo, jo, jo”. Volem polítics més sensibles? Volem un món amb valors morals més elevats, més útils? Siguem millors.
