En poc més de trenta anys hem passat de la Catalunya dels sis milions a la Catalunya dels vuit milions. Aquesta xifra assolida l’any 2023 s’ha presentat des de les tribunes oficials com un triomf de la modernitat, la prova definitiva que Catalunya és una terra d’acollida i un motor econòmic en plena expansió. Tanmateix, per a qualsevol ciutadà que agafi un tren a primera hora del matí per anar a treballar, busqui un pis de lloguer a un preu raonable o demani hora al seu metge de capçalera, aquesta fita no s’experimenta pas com un èxit, sinó com una pressió quotidiana i insostenible per suportar el dia a dia.
Projectar un horitzó cap a la Catalunya dels deu milions sense haver resolt abans les esquerdes de l’actual no és una mostra de visió de futur, sinó la temptativa temerària d’ignorar que el país ja frega el col·lapse estructural i que exigeix respostes immediates. I no és pas un debat on les esquerres estiguin a un costat i les dretes a un altre, si és que aquesta divisió encara és útil per definir els projectes polítics d’avui dia. Les mateixes reflexions d’Elisenda Alamany sobre el model de país i la necessitat de protegir els serveis i la identitat són un clar exemple que estem davant d’un repte transversal que transcendeix l’eix esquerra-dreta.
La realitat del dia a dia deixa poc marge a la complaença institucional. L’augment demogràfic que ha viscut el país, combinat amb una manca cronificada d’inversió i de planificació, ha convertit l’habitatge en un bé de luxe inaccessible que expulsa els joves i precaritza les famílies. Paral·lelament, la xarxa de mobilitat pública viu atrapada en la congestió i la ineficàcia –l’AP-7 i Rodalies són els exemples més clars-, mentre els serveis essencials com la sanitat i l’educació sobreviuen com poden amb uns professionals absolutament desbordats. A tot plegat, i no menys important que la resta, s’hi afegeix un retrocés en el pes de l’ús social del català i del respecte als drets lingüístics dels catalans.
Créixer per créixer sense un rumb clar no és cap signe de progrés, és la recepta perfecta per a la degradació de la qualitat de vida, la ruptura de la cohesió social i un còctel explosiu que l’extrema dreta –que s’alimenta del patiment de la ciutadania– no deixarà passar. Abans de fantasiejar amb milions de nous habitants, les institucions han de centrar tots els seus esforços a recalibrar els serveis públics, protegir la llengua i la cultura pròpies, reequilibrar el territori més enllà de la massa metropolitana i garantir la dignitat dels qui ja hi viuen. Sense una base sòlida i uns fonaments ferms, qualsevol projecció de futur serà només un castell de cartes condemnat a caure.
