Yukio Mishima
El temple del Pavelló Daurat
(traducció de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan)
Badalona: Amsterdam, 2011
La literatura d’Orient, hereva d’una tradició antiga i sòlida, comença a tindre un espai al mercat editorial, qui sap si per moda. La qüestió, però, és que aquesta literatura ens arriba de nou mitjançant les diverses traduccions que algunes editorials promouen. És el cas de El temple del Pavelló Daurat, de Yukio Mishima (Tòquio, 1925 – 1970), publicat el 1956 sota el títol original Kinka kuji i que és traduït al català pel catalanòfil (i doctor en Filologia Catalana) japonès Ko Tazawa i per Joaquim Pijoan —aprofito l’avinentesa per recomanar-vos la visita al temple budista més cèlebre de Kyoto, si mai aneu al Japó.
La història que s’hi narra té lloc durant els període dels anys trenta i cinquanta, amb elisions temporals importants, que fan que la història avanci amb algunes analepsis —o flashback, salts enrere, si ho preferiu en terminologia cinematogràfica. El cas d’aquesta història narrada en primera persona descriu el camí d’un bonze, un novici de temple budista, des de la seva entrada al temple fins a l’entrada als estudis superiors que cursarà.
Una vegada situats, però, observarem que a banda de l’acció explícita hi ha un fort component que assaona la història i la fa substancial: el dubte permanent, la filosofia, el coneixement autèntic i, sobretot, la Bellesa. La concepció de bellesa, la seva natura i la seva relació (i funció) amb l’home és un eix central del discurs filosòfic que s’articula i desenvolupa en les relacions, vivències i emocions dels novicis entre sí, però també entre la congregació (si és gaire adequat anomenar així els budistes del temple) i la societat convulsa del període més sagnant de la història recent del Japó:
«”Es pot veure tota mena d’esports pertot arreu, els esports són públics […] El que hauria de ser públic… és la pena capital”» (p. 112).
El llibre, de cap a fi, és ple d’un llenguatge molt sensual, potser dur quan cal, però sempre acurat, descriptiu i àgil, tot alhora, que confereix a la novel·la un caràcter propi molt marcat: acció (entesa com a terme que implica successió de fets i no com a sang i fetge) i bellesa ponderats quasi a la perfecció; no parlem d’una acció sense avenç ni tampoc d’un llenguatge que fas ús de floritures estètiques sense gaire més finalitat que això. Parlem d’una combinació ideal que fa que la prosa llisqui suaument —i com n’és de difícil, fer això!—, que narri i que, així i tot, resulti un text ben teixit, bastit amb consciència que ofereixi al lector l’oportunitat de fruir d’un llenguatge concís.
Veiem un exemple a l’entorn d’aquest dubte: «La bellesa no aporta cap benefici, la bellesa no deixa cap rastre en travessar el seu cos i la bellesa no comporta cap canvi…, tot això eren les coses que estimava en Kashiwagui. Si la bellesa hagués representat el mateix per a mi, de quina manera la meva vida hauria estat lliure de càrregues!» (p. 146 – 147), i encara: «Perquè la bellesa es lliura a qualsevol persona però no pertany a ningú. La bellesa és així.» (p. 150 – 151)
Aquesta narració en primera persona, ben conduïda, ofereix, lògicament, subjectivitat. Tanmateix, és una veu que parla de fets passats i, sovint, hi afegeix, a mode de contrapunt, una explicació clara que serveix per distanciar-se, objectivar accions i, si això és escaient, censurar-les. És aquest llenguatge, com no pot ser d’altra manera, que acurat i mesurat ens parla de la bellesa que desprèn i inspira el Kinka kuji: «Aleshores, va aparèixer el Pavelló Daurat. Una construcció malenconiosa i delicada, plena de solemnitat. Una construcció semblant a un cadàver luxós tacat d’aquí i d’allà per pans d’or mig desenganxats. Va aparèixer el Pavelló Daurat pur i clar que sempre flotava a una distància incomprensible; semblava ser a prop però era lluny, i semblava estretament relacionat amb mi, però n’hi tenia ben poca, de relació.» (p. 131).
El temple del Pavelló Daurat que, com hem dit, gira a l’entorn d’uns elements del pensament determinats, no se centra en la façana i l’acció exteriors, sinó tot al contrari. És mitjançant una introspecció psicològica que, primer, se centra en el mateix personatge-narrador, i després (amb altres tècniques perquè no abandona gairebé mai la veu narrativa) en d’altres companys, ens permet d’assolir un aprofundiment dels personatges que els perfila psicològicament amb precisió. ¿Som tan diferents, els uns dels altres? ¿Què és el que ens fa únics? ¿Què ens fa propers als altres, el que ens uneix o el que ens separa? Sembla paradoxal, però tot aquest seguit de qüestions es vehiculen transversalment amb els diversos dubtes conceptuals sobre la bellesa.
Fet i fet, la concepció de bellesa ha anat canviant al llarg dels segles, segons les idees estètiques de l’època, la cultura, religió, etc. Només cal fer una ullada a qualsevol manual d’Història de les Teories Literàries per observar que, malgrat els canvis, hi ha elements recurrents que, potser, són inherents a la natura humana.
En qualsevol cas, tan si hom vol apropar-se a la literatura japonesa (genuïna), com si només vol fruir del plaer de llegir un bon llibre —que no és poc— té a la seva disposició una obra excel·lent en una magnífica traducció d’un dels autors japonesos contemporanis que més s’ha donat a conèixer i que més rellevància ha tingut arreu del món per la seva qualitat.
Si en teniu oportunitat, no us el perdeu.
