Marchena, Lesmes, Llarena i tot l’estol de jutges (mascles, si pot ser) aposten desacomplexadament per independitzar-se primer de Sánchez & Iglesias, després de Casado, PP i Vox (quan deixin de ser-los útils) i finalment independitzar-se de la democràcia. Van forts. Se senten forts.
Com que no tenen ni un pèl de tontos, han construït un intel·ligent marc mental: estan lluitant contra la politització del poder judicial. Ojalà fos això. Però és una altra cosa: aprofiten les tàctiques maldestres de Sánchez, tan partidistes les del PSOE com les del PP, per consolidar la dretanització del poder judicial i el control de les palanques clau de l’Estat.
Això va de qui controla les palanques decisives, els botons estratègics. Jutges i policia són més que suficients en una societat histèrica però pacífica: han descobert que no calen tancs ni afusellaments. Sobretot si compten amb el suport infatigable de la major part dels mitjans de comunicació. Hi ha excepcions, sí, però són minoritàries i febles: dominen absolutament el relat, el marc mental.
Ells són els autèntics demòcrates, els defensors a ultrança de la independència del Poder Judicial (amb majúscules), la garantia de la llei i la Constitució.
En el fons, no són altra cosa que la “guàrdia de korps” del monarca emboscat i camuflat, que té una agenda política pròpia i que sap que o imposa la “seva Espanya” o ja pot anar fent les maletes.
Tanmateix, amb el temps, els poderosos jutges s’independitzaran dels polítics de dretes, dels poders financers i mediàtics i fins i tot del rei que, tot i no ser especialment brillant ni simpàtic, ha descobert que en el segle XXI també es pot “borbonejar”, a condició de dissimular, callar i anar soscavant pel darrere una democràcia corcada i fallida.
El projecte de Ses Senyories és una rebel·lió, un cop d’Estat, des de dintre del sistema, aprofitant que ells són els guardians del sistema i els garants de la llei.
Poden fer-ho. Se n’han adonat, no oblidem que són persones de nivell, no tenen cap mena d’ingenuïtat, no són uns “amateurs” com la generació de polítics processistes que “anaven de farol” contra un Estat que menystenien i pensant que controlaven el poble català. I a sobre, coneixen a fons els mecanismes del poder, el tou i el “hard”. Poden fer el que els surti de les togues i no passa res. I ho saben.
Els cal, però, una mica més de rodatge fins que s’acabin de descarar. Els calen uns quants Casado, unes quantes Ayuso, uns quants Abascal, que els animin a agafar el timó. I algú que, des de l’ombra, beneeixi l’operació i aporti un element essencial: el control dels paramilitars i dels militars, a més de la complaença de les elits acampades al voltant de la Cort.
Estan dibuixant una autèntica rebel·lió des de dins, però amb un control intel·ligent de les formes, de les normes, de les aparences, a anys llum dels aficionats partidistes que, des del govern espanyol o des del Congreso, intenten tallar les ales als rebels i sediciosos camuflats.
Ja intuïm que Felipe VI farà d’Alfonso XIII… Però qui serà el Primo de Rivera, amb toga i no amb uniforme militar, del futur sistema autoritari monàrquico-judicial? Qui farà el paper del general Berenguer, quan rebentin les costures i calgui intentar una mena de Dictablanda del segle XXI?
En una península condemnada a repetir la història fins que passin coses noves i disruptives, anem de cap a una onada autoritària durant uns quants anys. Però també a una mena de Dictablanda que, quan arribi, pot ser l’oportunitat…
