Durant el Procés es va abusar massa del concepte “dia històric”. Alguns comentaristes han tornat a fer cert ús –i probablement, abús– del que va passar aquest dimarts, 19 de setembre, a Madrid i Brussel·les. Vistos els resultats –o la seva manca–, seria més partidari de qualificar la jornada de confusa, perquè, si bé van passar-hi fets interessants, cal deixar temps i perspectiva per arribar a unes mínimes conclusions.
El català, juntament amb el gallec-portuguès i l’euskera van poder-se sentir al Congrés sense que la presidència fes servir mecanismes de dubtosa legalitat per impedir-ho. Ans al contrari, el seu ús va quedar regulat al reglament. Les queixes, ofenses i lamentable espectacle el va protagonitzar Vox, que amb el seu gest d’aixecar-se, marxar i tornar despectivament les orelleres, va mostrar clarament la seva naturalesa política: ultranacionalisme xenòfob, postfalangisme imperial, supremacisme castellà. L’espectacle previ, també havia estat atiat per personatges de dubtós i compromès passat (Alfonso Guerra), rondinaires professionals (Ayuso) i arquitectes de la crispació (Aznar).
Ara bé, allò que va fer Borja Sémper, de trencar completament el guió preestablert d’afegir-se a un odi incondicional contra les llengües no espanyoles i comunicar-se en euskera va resultar un gest interessant, transcendent i, probablement, revelador que hi ha alguna cosa que se’ns escapa. Sémper sembla un polític d’un conservadorisme intel·ligent, un punt intel·lectual, amb brins de transversalitat política. És possible que al Partit Popular hagi saltat alguna alarma, pendents del possible fracàs de Feijoo en la pròxima sessió d’investidura.
Qualsevol agència de comunicació política, després de cobrar alguns milers d’euros pel seu assessorament, assenyalaria uns quants problemes que podrien costar al PP no accedir al poder institucional durant anys, potser una dècada, com ja va passar amb l’hegemonia del PSOE entre 1982-1996.
Els motius? Primer: l’aïllament polític. Apostar com a únic possible aliat Vox és, senzillament, un suïcidi polític. Allò que no es tolera a França i Alemanya (Itàlia juga en una lliga diferent), no és benvingut a Europa (de moment). La incompetència política d’un partit que es reivindica hereu del franquisme és una llosa per a una societat que, malgrat la retòrica incendiària d’alguns mitjans madrilenys, no és comparable a la dels anys 30 i no té cap desig d’entrar en una dinàmica autodestructiva.
Segon: algú al carrer Gènova ha arribat a la conclusió que no es pot arribar no només al govern, sinó a la governabilitat i l’estabilitat política i social en contra de l’Espanya no castellana. Des d’una perspectiva històrica (i parlo com si fos un assessor polític a sou i honest), el model conservador ideal va ser el pacte del Majestic i la situació de 1996-2000. Que, per assegurar una certa tranquil·litat i cohesió territorial, caldria arribar a una mena de pacte constitucional que desenvolupés el concepte constitucional ‘nacionalitats i regions’, i assumís, amb la pinça al nas, la idea de plurinacionalitat.
Tercer: per a allò que desitjaria Brussel·les, una mena de grosse koalition entre populars i socialistes per implementar les polítiques neoliberals de l’agenda 2030 i les retallades de despesa pública i de drets socials, el PP ha de deixar llast. I aquest llast implica, no només construir un cordó sanitari respecte a un Vox que ha resultat ser l’artefacte dels aprenents de bruixot de la llotja del Bernabéu, sinó controlar el forat negre (i a la vegada meteorit descontrolat) que representa l’artificial Comunidad de Madrid, i desfer-se de personatges com Aznar, Ayuso, Álvarez de Toledo i altres que s’han dedicat a enverinar la convivència. Un PP alliberat de morralla feixistoide i amb cent diputats podria pactar amb un PSOE pragmàtic, amb un altre centenar de diputats.
Sémper i alguns altres del seu partit amb ganes d’ocupar les institucions estatals ben segur que pensen en l’experiència Albiol. Tot i que no es parla gaire d’ell, els seus espectaculars resultats electorals a les municipals segur que han estat estudiats per molts analistes conservadors. Tal com l’actual alcalde de Badalona se’n vanta, va ser votat fins i tot per molts independentistes (servidor de vostès en coneix algun). El discurs anticatalà, en contra de la immersió o la presència pública de la llengua, si ha existit per part seva en el passat, ara ha estat tan discret que no se’l sent. Albiol, centrat en la política municipal, s’ha concentrat en problemes de seguretat i gestió i ha deixat de banda qüestions més ideològiques. I controla la tercera ciutat de Catalunya (i les estadístiques reflecteixen que atiar l’odi anticatalà diàriament implica gana i ensurts). L’anticatalanisme dona vots, en tot cas, fora de Catalunya. I, tanmateix, m’agradaria pensar que persones intel·ligents del PP s’han plantejat allò de “i si abandonem aquesta pràctica que ha mostrat tenir les seves limitacions”? “I si ens posem en disposició de tornar a fer servir nacionalistes catalans i bascos com a comodins”? El PSOE va executar els indults i no només no li ha anat malament, sinó que més aviat ha generat problemes interns entre els independentistes sembrant la divisió. La història està plagada de canvis de rumb que semblen increïbles, no pas perquè els polítics deixin enrere els seus prejudicis, sinó perquè l’interès sol tenir més força que la ideologia.
Pel que fa al fracàs a mitges, èxit a mitges o tot el contrari del català a Brussel·les, es fa difícil de preveure què pot passar. Entre les grans expectatives dels uns i el nihilisme dels altres, la Unió Europea sempre tria la subtil ambigüitat per mantenir en la Unió països que s’han matat mútuament durant molts segles i amb interessos i cultures polítiques incompatibles entre si. No tinc ni idea del que passarà el mes vinent. Certament, la imatge del ministre d’Exteriors reconeixent que el català és una llengua (i no “cincuenta y una”) parlada per deu milions d’habitants, no neix del convenciment sinó de l’oportunisme. No passa res, en política, els millors matrimonis són els que se sustenten per la solidesa de l’interès i la conveniència, i no pas per la volatilitat de l’amor.
Què passa si el català passa a ser oficial a la UE? Probablement, veurem actes tan histriònics com estèrils (i sovint contraproduents) de l’estil de la Plaza de Colón. Per contra, deu milions de ciutadans se sentiran més còmodes amb un projecte europeu cada vegada més contestat. Tanmateix, més enllà de la simbologia del fet, la vida de qualsevol ciutadà de Madrid o París no es veurà afectada en absolut. Podran continuar amb els seus prejudicis monolingües intactes i creure que el català és un dialecte i la terra és plana. Si, com també és més que previsible, ens donen llargues, el ja molt malmès europeisme dels catalans pot engrandir el ressentiment latent des de la pèssima actuació de les institucions europees des de 2017. I cal recordar que els catalans hem estat tradicionalment dels més europeistes del continent, precisament amb la clara voluntat de diluir la sobirania espanyola.
El 19 de setembre va ser un dia històric? Més aviat la contemplo com una jornada confusa i ambigua, difícil d’interpretar, amb uns resultats encara per definir. La qüestió catalana ha estat sempre rellevant, tant a Madrid com a Brussel·les. Barcelona ha estat tradicionalment un epicentre històric de primer ordre, amb terratrèmols en tots els moviments revolucionaris, sempre un espai estratègic en disputa de la Mediterrània occidental, amb bona connexió continental i una pèssima relació amb un Estat que només amb la força militar i la subjugació política malda per mantenir un statu quo injust.
Ara bé, com que no soc cap assessor polític, de pagament o gratuït per a un PP que ben segur rebutja qualsevol consell raonable sobre com gestionar una qüestió política delicada, torno al meu realisme prosaic d’historiador. I confesso, un cop més, el meu escepticisme. A Madrid sempre hi ha trabucaires al carrer del Turco per fer avortar qualsevol solució pragmàtica als problemes. Perquè, malauradament, com diu el refrany espanyol, “la cabra siempre tira al monte”.
