Avui parlava amb un bon client i amic de la Catalunya interior. Em comentava la preocupació pel futur de la seva empresa motivat, sobretot, per la total incertesa del moment pandèmic actual. “No m’atreveixo a preveure res, no sé com anirà ni el mes vinent ni la setmana vinent”. Aquestes eren les seves paraules per descriure’m que va a les palpentes, que és la pitjor situació que poden viure aquells que aixequen cada matí la persiana del seu negoci. Pràcticament a la mateixa hora en què es produïa aquesta conversa entre nosaltres, el Parlament rebutjava formar govern per donar pas a dos mesos més d’interinitat i de dubtes, encara que ja han dit que d’aquí a seixanta dies el president serà Pere Aragonès i llavors ja començaran a posar fil a l’agulla.
Ells es poden permetre el luxe d’ajornar una decisió que afecta la vida dels catalans perquè saben que, a diferència del meu client, el sou el cobraran religiosament. Els diputats no es pregunten com els anirà el mes vinent. No tenen cap neguit. Ho tenen tot ben programat. Plenaris, reunions i rodes de premsa són el seu dia a dia endogàmic. Les angoixes dels catalans del carrer? Ai las! Quines coses! Ara el més important és saber com es repartiran les poltrones i veure si en Puigdemont queda content amb alguna canongia simbòlica.
Viuen en el seu món particular. Són absolutament aliens al dramatisme que embolcalla la crisi econòmica, social i psicològica dels catalans. Mai no tenen cap pressa per res. El seu compàs és del funcionari que pren les decisions sense cap risc i a ritme tropical. El confort és una de les seves premisses, tal com ha descrit en directe poc després del fallit ple d’investidura una periodista de TV3. Poc més o menys ha afirmat que Esquerra i Junts han d’arribar a un acord on es trobin “còmodes” i aleshores, en aquest acord, també s’hi ha de trobar “còmode” la CUP. Tot plegat sembla un anunci de sofàs. Perquè estar pendents de la comoditat dels integrants d’un futur govern quan una gran part de catalans viu amb l’ai al cor des de fa més d’un any, és una bufetada a la cara dels més d’un milió set-cents mil catalans que estan en risc d’exclusió social que la crisi de la Covid-19 només ha fet que agreujar.
Sé perfectament que la confecció d’un trist executiu autonòmic (això és ara mateix la Generalitat) no resoldrà la situació actual. Ni tampoc tindrem més recursos, ni estarem més a prop de la independència. Però veure al capdavant de la nació persones sense un bri responsabilitat, jugant frívolament amb els tempos parlamentaris per desavinences de pati d’escola i sense prendre cap compromís important, genera la sensació de no poder sortir mai del pou. La nostra moral col.lectiva queda encara més malmesa i les possibilitats de Catalunya són les d’un vaixell a la deriva.
El sociòleg Alain Deneault, en el seu llibre Mediocràcia, escriu: “Els tecnòcrates de la política han après a estalviar-se qualsevol moment on mostrar-se convençuts. És clar, mai no pots contradir-te si mai no dius res”. Aquest seria un dels millors resums de la política catalana actual. El nivell dels seus protagonistes els impedeix estar segurs de res i, fins i tot en molts casos, no saber absolutament res. Mentre ells suren, nosaltres ens enfonsem. Siguem conscients que el nostre futur, ens agradi o no, depèn molt dels que tenen responsabilitats polítiques. Aprenguem doncs que cal substituir-los quan posen en perill l’esdevenidor de la pàtria.
89 
31 
