No caldrien nous motius, però en van sorgint. Els usuaris de Rodalies troben cada dia una nova raó per continuar indignats i per sentir-se menystinguts. L’última ha estat una reunió que els responsables del servei ferroviari van mantenir amb els col·lectius organitzats de passatgers. Una infructuosa trobada d’on van sortir pitjor que n’havien entrat, amb la sensació que l’únic objectiu de la companyia havia estat intentar modificar el relat sobre una crisi estructural resultant d’anys de desinversió.
Un dels punts de fricció és la constatació que la manera com s’avalua la puntualitat dels trens de Rodalies està pensada per maquillar les xifres. Resumidament, el que es compta és si els trens arriben al final de línia a l’hora prevista o amb un retard mínim, un màxim de tres minuts. Això es considera puntualitat. Sense tenir en compte amb quin retard han passat per les parades intermèdies. Si en les estacions dels trams centrals de les línies, que solen són les que concentren més usuaris, hi ha hagut retards –de vint, trenta, quaranta minuts–, després s’aprofiten els trams amb poques parades i menys passatgers per accelerar i compensar-ho. I el tren arriba puntual a terme. Així poden dir que la puntualitat és del 94,9% mentre hi ha milers de ciutadans arribant tard a treballar cada dia. Segur que Renfe no s’ha inventat aquesta manera de calcular la puntualitat, però això no vol dir que no sigui maquillatge. Vol dir, en tot cas, que es maquilla tot.
De tota manera, el comportament de Renfe només és un símptoma, petit, del problema de fons que emergeix amb el mal funcionament de les institucions de l’Occident del segle XXI, que havia de ser el millor moment de la humanitat. En lloc de reaccionar amb eficàcia, incapaços i impotents, els governs i totes les estructures que en depenen aixequen murs. Han convertit en una prioritat defensar-se de les queixes dels ciutadans.
Hi ha una crisi sistèmica del món sorgit després de la Segona Guerra Mundial, construït amb grans ambicions –mantenir la pau i garantir el benestar dels ciutadans– que no s’han assolit i que ara deixen a la vista una reculada cada dia més difícil de tapar. Mentre la protesta augmenta i creix l’extrema dreta, els dirigents del que queda del sistema s’hi aferren en una actitud defensiva cada dia més desvergonyida. Amb tecnicismes, intenten disfressar de normalitat el que són defectes estructurals. Potser podrien dir-ne normals si volen dir que aquestes deficiències s’han convertit en habituals, en cròniques. Però tard o d’hora caldrà un reset i reescriure les regles del joc abans que s’espatlli del tot.
