Aquesta tardor les formacions independentistes resoldran el seu futur celebrant congressos extraordinaris, que serviran per definir rumb i escollir una nova direcció, i tancar processos de refundació oberts fa un any. Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP encetaran la tardor al racó de pensar i han de pensar bé, i saber aprofitar el moment. Ara no han de governar, només han de centrar-se a fer oposició al Govern de Salvador Illa, i ser capaços d’articular una proposta seductora per a l’independentisme, i que no vagi contra ningú dels que fins fa poc van ser els seus companys de viatge.
El camí post-Primer d’Octubre ha deixat moltes ferides obertes, però cal passar pantalla ja. L’independentisme ja no té majoria absoluta al Parlament i ha perdut el Govern de la Generalitat, així que ha arribat l’hora de deixar les emocions de banda i fer una anàlisi en profunditat del que ha passat i per què s’ha arribat fins aquí. Junts per Catalunya, que celebrarà el seu congrés coincidint amb l’aniversari de la declaració d’independència, té tot el dret de voler ser el pal de paller o la casa gran de l’independentisme i de vertebrar un projecte polític el més ampli possible, on puguin cabre diferents sensibilitats, però l’errarà si basteix un projecte polític pensant en engolir Esquerra Republicana perquè aquesta lluita per l’hegemonia de l’independentisme no ha funcionat, i als resultats em remeto. Junts ha crescut, però no prou per a contrarestar la patacada dels republicans.
Esquerra, per la seva banda, ha de resoldre primer la lluita interna que mantenen roviristes i junqueristes per fer-se pel control del partit. Ho farà en un congrés extraordinari en principi previst per a finals de novembre. Segons qui guany, s’haurà d’estar atent a quin rumb pren la nova direcció. Els republicans tenen un paper complicat perquè l’independentisme sempre els podrà acusar d’haver situat a Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, però han de ser més exigents que ningú amb els socialistes per fer complir els acords del pacte i no entrar en una pugna de noms que no porta enlloc. No tenir resultats palpables en acords com el finançament o el traspàs integral de Rodalies els pot condemnar a l’ostracisme. En això els hi va gran part del seu futur.
I, en últim lloc, però no menys important, està la CUP, que celebrarà una assemblea nacional el 21 de setembre per tancar el Procés Garbí. Els anticapitalistes tenen un bon exemple en l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, sobre quin ha de ser el camí que ha de prendre la formació en el futur. Un partit que tingui una presència als carrers, com ho ha fet fins ara, però que no li tremoli el pols a l’hora de tenir un pes específic en les institucions, i intervenir-hi en elles tant des de dins com des de fora. Per això calen lideratges forts, i la CUP en té, però no han de ser tan fugaços com fins ara.
Aquests tres procés engegats potser són l’última bala que té l’independentisme per articular un nou full de ruta. No cal que aquest sigui conjunt, però s’han de refer confiances i establir complicitats entre uns i altres. Aquest no és un camí fàcil, i aquí és on les entitats independentistes han de fer la seva feina. Més enllà de posicionaments molt propers a uns partits o uns altres, les entitats s’han de posar al servei d’un objectiu i actuar com l’engranatge que ha de facilitar que totes les peces puguin situar-se sobre el terreny de joc sense pegar-se cops de colze contínuament. I, òbviament, no s’ha de deixar de banda l’enfrontament amb l’Estat, l'”encara som aquí”. Si no és així, la independència pot dormir durant anys en un calaix de la Generalitat socialista.
