Una de les coses més indecents (com ho han qualificat a Junts per Catalunya) del que ha dit Gabriel Rufián sobre la declaració d’independència de Carles Puigdemont (titllant-lo de “tarat” per fer-ho) no és la frase mateixa, ni que sigui tan cínic d’ignorar que ell va esperonar l’aleshores president a fer-ho piulant “155 monedas de plata” quan es va saber que pretenia convocar eleccions autonòmiques després del referèndum de l’1 d’octubre.
Tampoc no és tan indecent que el seu entorn d’Esquerra el solapi amb reaccions passiu-agressives com la del seu excompany al Congrés Joan Tardà, afirmant que les disculpes posteriors de Rufián a l’estil Joan Carles I (me he equivocado, no volverá a ocurrir) l’honoren mentre en el mateix tuit acusa els integrants de Junts per Catalunya de no disculpar-se pels seus “desafortunats excessos”. Per cert, que els “siete locos” dels CDR que segons ell havien de ser jutjats per terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius per tenir a casa material per un correfoc encara esperen les seves disculpes, també. Ni tan sols és tan indecent quan el diputat Ruben Wagensberg acusa el possible candidat a les eleccions municipals a Santa Coloma amb el mateix mot, indecent, per “aquest tracte a un president a l’exili i a qui pateix la repressió”. Al cap i a la fi, després del poli dolent sempre parla el poli bo.
Hi ha una forma superior d’indecència que és qui permet aquesta indecència intentant que no se li noti, per aprofitar-se’n. I això ho fan els de Junts. Si als juntergents els semblés realment indecent el que fa Gabriel Rufián, no només ara, sinó fa mesos i mesos en què s’ha dedicat a fer el caldo gros de la premsa d’extrema dreta de Madrid infamant la seva bèstia negra (ja només li falta referir-s’hi com el Puchi, com fan ells -potser no trigarem a sentir-ho-), ja haurien trencat el Govern de la Generalitat fa temps. Però per mantenir les seves cadires i els seus sous són capaços de deixar-se grapejar fins on calgui, i el que és pitjor, deixar grapejar els seus votants i el seu país.
I si Carles Puigdemont es volgués desmarcar d’aquesta indecència, el primer que faria seria apuntar els seus. Com ho hauria d’haver fet tantes altres vegades. Quan Esquerra es va negar a investir-lo president el 2018 i Junts per Catalunya va acceptar-ho votant un altre candidat, per exemple. O quan la militància del partit va votar entrar o no al govern de Pere Aragonès sabent que la ruta era (i és) donar estabilitat a l’Estat amb l’excusa d’una taula de diàleg que tothom sap que no existeix ni existirà mai mentre no declarem la independència. O quan els presos han entrat una i altra vegada a presó per voluntat pròpia per després lamentar-se, com avui mateix ha fet en Jordi Turull, que a Catalunya manen les togues i no els polítics (aleshores per què hi són, si no han de fer ni tan sols un acte de resistència?) O quan en Joan Canadell, diputat al Parlament, dedica la seva existència pública a defensar uns Jocs Olímpics de la pacificació.
Però el president a l’exili, tot i ser conscient del seu índex de popularitat, que encara pot moure l’opinió pública i, per tant, condicionar el relat polític, mai no ha tingut la valentia de desmarcar-se d’un partit que l’únic que fa diferent a Esquerra és dissimular millor. Un partit que a l’oposició potser faria molt millor feina que al Govern. I això sí que és indecent. Què hi guanya? Crec que cap periodista li ha preguntat mai. Al principi podia semblar raonable que ho fes per no caure en l’oblit, però al final s’acaba imposant allò que deia Churchill, en una versió que he adaptat per a l’ocasió, Se’t va donar l’opció entre l’oblit i el deshonor; vas triar el deshonor i tindràs oblit. I l’argument econòmic no se sosté: avui no ho tinc tan clar, però si hagués decidit fa temps fer un crowdfunding per poder sostenir-se a l’exili i fer la seva activitat al marge de Junts, hauria pogut sostenir-se perfectament.
Acceptar perdre l’hegemonia política a favor de qui trinxa el país per continuar gestionant la meitat de la repartidora de càrrecs i sous, exactament igual que va fer Artur Mas quan es va inventar Junts Pel Sí per enterrar el fantasma de Convergència, mentre els ciutadans hem de fer resistencialisme individual per mantenir viva la nació, és una forma d’indecència molt més obscena que un poca-vergonya exhibint la seva poca vergonya.
23
8
