Algun cop us heu parat a pensar quin futur ens espera? Us imagineu un escenari on hi manés un sol partit polític, a tot arreu, a l’estat, al país, a la capital…? Fa una certa aprensió, oi? I que aquest partit omnipresent s’anomenés socialista, posem per cas, però no tingués res de socialista, perquè fos amic dels casinos, la gran banca, els negocis especulatius, els esdeveniments-espectacle, les autopistes i els cotxes, i en general del sistema econòmic dominant? I que es conformés amb unes inversions escasses, que fessin descarrilar trens, col·lapsar hospitals i malviure els mestres? Quin malson, no? Imagineu una calamitat de model que els governants no farien cap esforç en canviar; turisme massiu, lloguers pels núvols, mà d’obra poc qualificada i salaris per terra. Amb la llengua i la identitat en total regressió i perill de desaparició.
Allò que no pot ser
Us imagineu quin desfici? Una terra comandada pels que van votar la suspensió de l’autogovern, una suspensió que era un càstig als anteriors dirigents que havien fet possible, precisament, una votació sobre el futur d’aquella terra. Us imagineu una terra tan desgraciada que ni tan sols tingués l’oportunitat d’opinar sobre el propi futur? I que si s’atrevís a fer-ho, seria esclafat; i que a sobre, aquells que havien contribuït a esclafar els esperits lliures, fossin els següents governants? Polítics en aparença moderats, però extremistes en el fons; que no volien que anessin a les urnes ni la seva família, els amics, la parella, que els volien encadenats a la servitud i la mansuetud de la manca d’expressió? I que si algú s’atrevia a desafiar tal barbaritat, apostaven per enviar-los a la presó o l’exili? Ja ho sé, sembla impossible, d’esgarrifosa com és la simple estampa d’un demà tan negre. Una distòpia, en dirien els savis.
Però fem l’exercici encara més surrealista. I si els que haguessin fet això possible, amb els seus vots i la seva ajuda, fossin els campions del poble lliure? O permeteu que ho converteixi en un disbarat encara més inversemblant; i si aquests que rendien les eines, fossin els vells degans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en aquesta comunitat? I si entre els seus dirigents hi hagués algunes de les víctimes més destacades del càstig abans esmentat, a la presó o l’exili? Líders destacats, que havien posat les urnes per tal que la seva gent votés el país que més els agradés? I si fossin aquests porta-estendards, justament aquests, els més decisius a l’hora de pactar el traspàs de poders, tots els poders, als esmentats socialistes fake?
Sí, ja sé que em tractareu de foll, tot imaginant unes semblants situacions impossibles i incoherents. Però feu un esforç, si podeu, tot just per extremar la simulació; i si els degans de la llibertat, anomenem-los republicans per posar un nom, haguessin fet uns acords a tots nivells amb els esmentats socialistes? Uns pactes que sabien que no es complirien mai, que no representarien cap guany palpable per al poble, i que anirien exactament en la direcció inversa que els seus seguidors republicans desitjaven? Quin trist maldecap, oi? Com la veuríeu, aquesta estampa impracticable?
Allò que ha de ser
Bé doncs ara, fem la provatura a la inversa. Imagine all the people living life in peace. Imagineu una terra pacífica, lliure i vital, amb uns líders admirats i valents, que saben obrir un futur ple d’esperança. On els anomenats republicans fan honor al seu passat recent, de jugar-se la pell per mantenir la joia democràtica, i al seu passat anterior, de lluita i de sacrifici per fer possible un demà millor. Imagineu-vos que aquests republicans planten cara als suara esmentats socialistes, i sumen els seus esforços als d’altres grups que també volien escapar de la dominació. Un ventall de forces que parlen, tracen un pla i treballen nit i dia per fer possible la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Això és fàcil d’imaginar, oi?
Encara us ho posaré més fàcil, gairebé segur i inexorable. Imagineu que els republicans aquests han après de les experiències dures de l’ahir, i amb la seva experiència i esperança lideren tot un front de col·lectius valents cap a una societat justa, amb treball digne i ben valorat, amb més qualitat que quantitat; un país on els recursos aportats per tothom no serveixen per enriquir poders estranys, sinó per portar el benestar i la felicitat als propis compatriotes. Un sistema del tot nou, sobirà i pròsper, on s’han eradicat les feines escombraria -que semblen condemnes a galeres. Un model en què hi ha prou riquesa comuna per disposar d’unes escoles i d’uns dispensaris exemplars. On la llengua i la cultura pròpies s’han mantingut robustes, com eines primordials d’integració social i de desenvolupament.
És ben fàcil d’imaginar, i no sembla impossible de fer realitat, a diferència del malson complicadíssim i inimaginable que comentàvem més amunt. Sobretot si la penya aquesta dels republicans assumeixen el seu paper clau, i fan el simple canvi d’agulles que demana aquesta via. Al capdavall, per començar a assolir aquesta amable utopia només caldria que descartessin el suport als que la volen destruir. El primer pas és tan senzill que el sap qualsevol principiant; descartar la fusta mullada i fer foc nou. És l’opció més assenyada i, per tant, hem de pensar, la més previsible. Imagineu que un grapat de milers de veus, les pioneres, les que han d’inclinar-se per una decisió tan òbvia i fonamental, trien el camí més lògic i raonable. Imagine, it’s easy if you try.
