Queden quatre dies per al final de l’escapada. El 29-N, a la nit, s’hauran acabat -tret de sorpresa majúscula- les justificacions dels dos partits majoritaris com a integrants externs de l’estratègia del PSOE. Tot plegat, vuit anys de Pedro Sánchez hauran servit per aprovar una llei d’amnistia que haurà afavorit líders polítics, policies agressors i -fora injust oblidar-ho- molts independentistes represaliats. En segon lloc, l’altre fet tangible haurà estat legalitzar el català al Congrés dels Diputats. No hi ha res més perquè Pedro Sánchez va convocar eleccions sense haver materialitzat realment alguns acords secundaris sobre finançament o infraestructures. Aquest és el balanç, pobríssim i reversible, del suport al govern del PSOE-Sumar. Un “PSOE exigido”, com diu Rufián, arriba fins aquí.
El que no expliquen ni els uns ni els altres és quina serà la seva funció l’endemà d’una victòria PP-Vox. Al Congrés, zero. I a Catalunya? Aquí les opcions són dues. O bé recuperar una estratègia efectivament independentista, que vol dir centrada en l’eix nacional, o bé aixoplugar-se sota el lideratge de Salvador Illa i viure gràcies a la protecció del diner públic disponible. Gabriel Rufián és molt explícit en la seva aposta pel PSOE/PSC, però Junts no té una posició identificable, almenys a hores d’ara.
En qualsevol cas, Feijóo i Abascal s’encarregaran de posar el punt final a un serial polític madrilenyitzat que no passarà a la història de Catalunya. Per això des de la política catalana ja estan en marxa algunes estratègies diferents. La CUP i Aliança Catalana, amb expectatives diverses però arguments similars, han descartat el 29-N. Els cupaires consideren que “aquestes eleccions estan emmarcades en una dicotomia entre el PSOE i l’extrema dreta, i cal un horitzó polític propi que no quedi determinat per aquest marc” i la mateixa Sílvia Orriols ve a dir el mateix: “No hem vingut a condicionar la política dels espanyols“. La perspectiva és nova, però recull i legitima els arguments dels abstencionistes diferencials que conformen una part de les bases independentistes. Més enllà, Alhora encara obre una altra via. El Congrés no canviarà res en termes de poder, però és una bona caixa de ressonància. El “no a tot” que promou Jordi Graupera és més visible i influent des de l’escó. Una eina més per forçar un canvi en el carril central de l’independentisme.
Tot plegat, final d’etapa a final de mes. Ja era hora.

