El dia que Catalunya serà independent, tindrà un article al seu Codi Penal similar a l’esborrany que ha posat en circulació Pedro Sánchez, amb la mirada posada en els seus pressupostos i en el seu projecte de situar un president Illa a la Generalitat: canvis de cromos i jugades estratègiques a anys vista. En aquest Codi Penal català del futur hi haurà, com fan tots els Estats, normes que protegeixen la integritat territorial i que dificulten i castiguen especialment les revoltes dirigides a enderrocar o saltar-se el poder central, català, en aquest cas. Segur que seran càstigs i normes més properes a les bones democràcies europees que a l’autoritarisme espanyol, disfressat de democràcia i d’europeista, quan no és ni una cosa ni l’altra. Però no ens enganyem, existiran.
Tots els estats s’han de protegir del caos i la destrucció, perquè el seu terreny de joc és l’estabilitat. El futur Estat català farà el mateix, per pura llei de supervivència.
Per tant, més «finezza» i menys fúria impostada pel joc de mans amb la sedició, que podria anar acompanyat d’un altre toc màgic amb la malversació.
Qui es cregui el discurs apocalíptic i hipòcrita del PP, s’equivoca: Sánchez no desarma l’Estat, simplement fa les coses una mica més raonables, presentables i relativament homologables. Ho diu ell mateix, i té tota la raó del món, en la lògica de l’Estat espanyol: el 155 s’hauria d’haver aplicat molt abans. Era la seva oportunitat de parar a temps. De la mateixa manera que la nostra va ser els primers dies d’octubre del 2017, amb la mateixa lògica d’Estat que vol néixer i de societat que vol deixar de ser una colònia, una terra conquerida.
Els partidismes i els personalismes són el que són i funcionen com funcionen. Ara toca fer soroll i escandalitzar-se, mentre es mouen coses sota la taula…
Sánchez és un dels millors nacionalistes espanyols que pot tenir Espanya, infinitament millor que Rajoy, Feijóo, Ayuso, Abascal, Villarejo, Cospedal, Marchena i tota la colla de patriotes que només saben pensar com Putin o desbarrar com Trump. Sánchez és infinitament més espavilat. Ofereix desinflamació, unes quantes dosis d’ibuprofèn polític i penal, un estil força amable en les formes, i una notable intel·ligència política: està proposant a Espanya desactivar Catalunya amb unes quantes concessions poc importants, que acabaran per resoldre algunes coses… I sobretot, sobretot, ofereix temps per calmar les aigües i collar Catalunya d’una altra manera, més fina. Ho ensabona tot amb més gràcia i ho perfuma amb més glamur, però és el mateix de sempre: si ho torneu a fer, garrotada.
Algú raonable pot esperar una altra cosa de l’Estat espanyol o de qualsevol altre estat?
Tinc la intuïció que hi tornarem, sens dubte, com hem fet sempre, però haurà de ser d’una manera absolutament diferent. El 2017 és una via sense sortida, per molt de mal que faci escriure-ho. Ells també aprenen, no ho oblidem. I nosaltres hauríem de fer el mateix, distingint molt curosament entre aprendre la lliçó i rendir-se, que no és el mateix.
Els partidismes, personalismes i interessos ho enterboleixen tot, però la crua veritat és que la partida del 2017 està acabada i que va acabar en empat.
Creure’ns la reforma de la sedició o la malversació? Ni de broma, tot i que seria intel·ligent aprofitar-ho, amb moltes precaucions i sense esperar miracles. Creure’ns que l’amnistia i l’autodeterminació tenen recorregut a Espanya? Per favor, toquem de peus a terra. Creure’ns que ho hem perdut tot? Ni de bon tros, perquè també tenim l’oportunitat d’aprendre la nostra pròpia lliçó i dibuixar noves estratègies, perfectament viables, en una Europa que ja no serà mai més la del 2017. Creure’ns que l’autonomia ens pot portar a la independència? En absolut, ja ho hem vist. Però afirmar que l’autonomia, per molt retallada i ofegada que pugui estar, ha esdevingut un obstacle que alegrement podem llançar a la paperera, és d’il·lusos o de ximples. De la mateixa manera que pensar que estarem millor si a Madrid mana l’hipernacionalisme espanyol és una rucada còsmica.
El que ha de començar és una nova partida, amb gent nova, amb més idees i menys ocurrències, sobre la base de l’extraordinari èxit i l’innegable fracàs del 2017.
Sense el 2017 no hauríem arribat fins aquí. Arrossegant eternament les factures, fractures, hipoteques, càstigs i misèries del 2017 no anirem tampoc més enllà.
Aprenguem a ser un Estat sense ser-ne, cosa que ja hem fet (per exemple la Mancomunitat i la millor part del llegat dels Tarradellas, Pujol, Maragall..). Reaprenguem a ser una societat mobilitzada i activa, capaç de pagar-se les coses i de buscar camins alternatius. Busquem socis a fora. Passem una estona, vinga, sí, al mas Pla, amb la boina si cal, però sense la melangia dels derrotats, dels presos, dels exiliats, dels ingenus, perquè no hem perdut. Simplement, no hem guanyat, ningú no ha guanyat. La partida està més oberta del que sembla. I Sánchez ho sap millor que ningú i per això mou fitxa millor que ningú: només ofereix ibuprofèn, però magistralment administrat.
No cal vendre’s per l’ibuprofèn ni enganyar-se sobre les seves propietats. Però aprofitar-les, tancar una etapa, enviar líders a casa i fer foc nou, sí que cal. I sí que té futur.
Ho temen i ho saben ells millor que nosaltres. Justament per això no se’n refien.
5
1
