Hem tornat al 1976

Manifestació a favor del català a l’escola i concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi on tothom va cantar l’Estaca. Tot el mateix dia i … en color. Perquè si no fos per això, hom pensaria que som al gener del 1976 quan el cantautor de Verges protagonitzava concerts al Palau dels Esports de Barcelona i molts mestres i pares dels nens catalanoparlants feien mans i mànigues per introduir el català a les aules de la nació. Dissabte passat tot va tenir un cert aire de déjà vu. 

Si hom vol bastir qualsevol estratègia política, cal, primer de tot, saber exactament on és. Ho sap l’independentisme de base? Em fa l’efecte que no del tot. Però segur que no hi ha ningú que cregui que “ho tenim a tocar” o “el món ens mira”. Només un il·lús, o algú amb sou oficial, pot negar que el relat que va guanyant ara mateix és que la independència és impossible. Per aquesta raó, ens trobem defensant el darrer bastió de la pàtria (la llengua) en lloc de preparar-nos per a la proclamació de l’estat català. Estirem fort per aquí i estirem fort per allà, però l’estaca no tomba. 

Aquest resulta el millor escenari per tal de perpetuar una derrota momentània que tothom sap que s’ha produït, però que cap dels actors institucionals i parlamentaris responsables mai no reconeixerà. Seria acceptar la seva responsabilitat, impotència i mediocritat. És així com el conflicte lingüístic ha estat un regal diví per al govern i els seus aliats de la CUP. Tornem a les mateixes lluites dels nostres pares. Si continuem així, l’any vinent l’eslògan de la manifestació de l’onze de setembre serà: “llibertat, amnistia i… NOU estatut d’autonomia”. Exageracions meves?

No cal ser gaire sagaç per veure que absolutament cap dels dirigents polítics actuals, pensa en com trencar amb Espanya. Fins i tot, se’ls escapa en públic la seva incapacitat per fer-ho. No fa pas gaires dies el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, reconeixia que no sabia quin camí s’havia de seguir per arribar a la independència. És la manera mesquina de desmoralitzar encara més a la gent. Perquè, és clar, si els líders no saben què fer, com diantre ho haurà de saber un simple català del carrer?

Tot plegat obeeix a crear un clima col·lectiu on només podem aspirar a allò per què serveixen els dirigents de l’independentisme institucional. La nostra ambició nacional s’acaba amb el 6% del català a Netflix o una possible ampliació de l’aeroport del Prat. És la impotència de l’esclau disfressada de realpolitik. Volen instal·lar entre nosaltres la seva feblesa perquè acceptem qualsevol engruna de Madrid. 

Amb tot, i com que no es pot viure eternament en un clima de derrota, fixaran algun nou “objectiu de país” que tingui el “màxim consens”. Repetiran com a lloros que la política és “l’art del possible” i res més factible que plantejar una “nova relació amb l’estat” a través d’un nou text estatutari. Naturalment, els governs d’esquerres de Madrid (per això cal apuntalar-los com sigui) sempre estaran disposats a parlar d’aquestes coses que “estan dentro de la ley y la Constitución”. Un escenari idíl·lic per continuar mantenint la menjadora i no haver d’encarar-se a la realitat que pot fer esclatar el conflicte nacional: l’odi congènit d’Espanya contra Catalunya i els catalans.