Aquest dilluns fa un any de les eleccions en què els partits independentistes varen superar el 50% del vot vàlid per primera vegada. En els tres anys anterior ens havien dit moltes vegades que no podíem avançar perquè calia assolir aquesta fita (com si el mandat de l’1O no tengués cap valor!). I de fet, encara que ningú no ho recordi a aquestes alçades, Junts es va presentar a les eleccions amb la proposta d’activar la Declaració d’Independència si se superava el famós 50%.
Ara ja sabem que la insistència en aconseguir més de la meitat dels vots en unes autonòmiques no era més que un pretext per enterrar l’1O. Que aquesta era l’opció d’ERC ho sabia més o menys tothom. Que fos la de la CUP va sorprendre molta gent ben informada. I que Junts hagi renegat de les primeres pàgines del seu programa electoral en què parlava d’activar la DI i hagi adoptat la idea de l’embat, que pot voler dir qualsevol cosa o res, és coherent amb l’evolució del partit.
En tot cas, malgrat el bon resultat de l’independentisme, a l’hora de la veritat en aquesta legislatura no només no s’ha avançat sinó que s’ha accelerat la reculada. El pacte dels indults, que és molt més sòlid que l’acord de govern entre Junts i ERC, ha esdevingut el full de ruta real del govern mal anomenat del 52%. Un full de ruta que consisteix en estabilitzar el govern espanyol a canvi de res (no fos cas que guanyàs la dreta més autoritària) mentre es desmobilitza la base i s’ajorna tota reivindicació sobiranista.
Tota la ficció en què es basava la presidència de Pere Aragonès, començant per la taula de diàleg i això del “govern republicà” ja està tan desacreditada que ningú no s’atreveix a parlar-ne sense que se li escapi un somriure. El dubte és ara com es pretén aguantar els llargs tres anys que teòricament queden, ara que la coalició que sosté el govern espanyol ja ha demostrat que pot prescindir d’ERC i no passa res. Potser a la conferència que ha anunciat el president autonòmic ens expliqui alguna cosa, encara que no és probable que sigui gaire concret.
En aquest context, la gent que segueix mobilitzada per la independència, que en termes històrics és molta, es pregunta sovent què més ha de passar per a què s’acabi el cicle de reculades i es comenci a fer alguna cosa de profit. I segurament no ha de passar res concret. N’hi hauria d’haver prou amb que passi quelcom que posi de manifest inequívocament que hem tocat fons. És a dir, que tot plegat ja no pot anar pitjor.
La realitat és que fa prou temps que dura el cicle de reculades i desmobilització que hauríem de ser prop del final. Però de moment continua demostrant que sí, que tot plegat encara pot anar pitjor. No cal posar exemples, que n’hi ha i molts. Fins al punt que a vegades sembla que aquest cicle ho ha d’arrasar tot abans que no toquem fons, passant per damunt de tothom que intenti revertir la situació.
La meua intuïció, que no és més que això, és que quan toquem fons serà bastant fàcil de veure. I que un dels elements que probablement defineixi aquest moment sigui la total pèrdua de confiança de l’independentisme més actiu en totes les organitzacions, partits i institucions. Fins al punt que s’assumeixi de forma generalitzada que no té sentit esperar directrius, consignes, estratègies ni líders. Que, per tant, cal posar-se en marxa a partir d’un nou moment zero com va ser Arenys l’any 2009.
Cada vegada es veu més clar que després del clímax del 2017 vàrem entrar en una espècie de moviment pendular que ens porta a l’altre extrem amb la mateixa força que va fer possible aquell moment de ruptura. Si és així, això significa probablement que tocarem fons bastant avall. Però també significa que quan això passi el nou cicle és pot posar en marxa amb un vigor i una energia també proporcionals.
Ara calen bones dosis de paciència, intel·ligència i optimisme. A mesura que avança l’ensulsiada i fan figa tots els actors de l’independentisme també hi ha raons per pensar que d’aquesta crisi en sortirem més madurs, menys ingenus i amb més visió estratègica. En definitiva, en sortirem més forts i amb més possibilitats de guanyar definitivament. No oblidem que som un poble que si no fos resilient no hauria sobreviscut a 300 anys de polítiques dissenyades per a fer-lo desaparèixer.
