Les notícies recents d’enviament de tancs a Ucraïna sols poden tindre dues interpretacions: els països occidentals ho fan com un gest de cara al públic perquè són conscients que són insuficients per una ofensiva amb èxit sobre Crimea o saben que les tropes russes estan tan afeblides que és possible guanyar, malgrat el reforçament del front d’aquest hivern. Independentment de qualsevol de les dues variables, l’hora de la veritat s’acosta i es fa evident que la hipòtesi d’ús d’armes nuclears per part de Moscou està del tot descomptada.
Com explicàrem fa unes setmanes, sembla un dels objectius perseguits pels EUA en aquesta crisi. És un moment de fervor bèl·lic i és l’escenari desitjat, no sols pels nostres governants, sinó també pels experts que conformen l’opinió publicada. Dintre de l’acadèmia sols els realistes s’han atrevit a mostrar la seva preocupació o disconformitat, però se’ls ha marginat totalment. És l’hora de les persones d’acció amants d’excitacions fortes i, després dels primers desastres, els cauts hauran d’intentar redirigir el curs dels esdeveniments per evitar el final definitiu.
Aquest esperit dels temps marcat pels àvids d’aventura explica l’atenció que les informacions de caràcter militar han generat, mentre que l’aspecte econòmic i diplomàtic és quasi totalment obviat en les anàlisis dels bel·licistes. Guanyar una guerra no és una estratègia ni, de fet, tampoc comporta una victòria. El triomf al camp de batalla no garanteix res i algunes victòries són tan costoses que, en la pràctica, acaben per imposar una derrota a la taula de negociació.
Una estratègia és combinar els objectius de domini de l’escenari bèl·lic amb l’aïllament diplomàtic de l’enemic i el bloqueig de la seva economia productiva sense exposar-se a un nombre de pèrdues en vides i recursos irreparables. Això és tindre una estratègia i això s’esperava dels líders abans. Ara són coses massa complicades i tristes si es té un equip de comunicació molt efectiu a les xarxes socials, aquest lloc on el pensament grupal s’intensifica i amplifica com no havíem conegut mai.
Respecte del bloqueig econòmic, no hi ha bones notícies per al sector occidental. Malgrat que es pot discutir si la contracció de l’economia russa el 2022 és propera al 4% o al 2%, les xifres en discussió, cap dels nostres experts va preveure que resistirien tan bé com admet The Economist. En realitat, cap dels nostres experts dintre del consens bel·licista, perquè molts economistes de renom mostraren els seus dubtes sobre l’efectivitat d’aquestes mesures, però se’ls ha menystingut.
Si algú pensa que són xifres d’importància que preocupen els oligarques russos i minen la credibilitat de Putin, els hem de recordar que de 1989 a 1995 l’economia russa perdé un 40% del seu PIB, però, encara més greu, l’agost de 1998 varen declarar una devaluació del ruble que generà taxes d’inflació del 84%. Tot això va passar quan eren els nostres aliats, en el moment de major obertura al món i quan més confiaven en nosaltres. Ara que estem en guerra, l’economia cau màxim un 4%. És evident que, contra nosaltres, econòmicament no els va molt pitjor que sent els nostres socis.
Una de les raons que explica el bon comportament de la seva economia és que les sancions són, principalment, un gest de compromís davant del públic del tot inefectiu, perquè ens fem trampes al solitari. Com contava Wolfgan Münchau, de les 1.400 empreses de la UE i el G7 presents a Rússia, sols 120 han tancat com a mínim una de les seves filials, però si analitzem quantes han abaixat la persiana del tot, sols un 8% de les societats de la UE ho han fet davant del 18% dels EUA. A més, aquest volum testimonial de desinversions no té en compte que mitjançant Turquia els russos continuen accedint a la tecnologia i productes que, suposadament, tenen vetats des del 2014. Per molt que s’intenti desviar l’atenció amb glorioses gestes militars, el ridícul dels governs occidentals en aquest apartat és estratosfèric.
El discurs de consolació que difonen els nostres mitjans és que, gràcies al suau hivern, el xantatge de Putin amb l’energia ha fracassat. És cert que hi ha una reducció en els mercats de futurs del preu del gas i si s’analitza l’índex de la producció industrial no s’ha produït la davallada prevista, però, novament, ens fem trampes al solitari. L’efecte composició d’un índex agregat no permet veure l’evolució per sectors reals de l’economia i si ens fixem a la indústria petroquímica, metal·lúrgica i de fertilitzant, a Europa ens movem entre uns marges de reducció del 40%-30% de la producció amb grans variacions regionals. És la mort de tres sectors claus i l’explicació de la davallada dels preus. Si tornessin a activar-se, pujaria la demanda i els preus. Per altra part, la grotesca paradoxa és que estem suplint la manca de fertilitzants i altres components químics amb importacions de Rússia. Hem creat un escenari on estem subvencionant un nou pla de reindustrialització de l’antic enemic soviètic.
Ací tenim un dels altres grans punts de miopia dels nostres analistes que encara parlen de la bogeria de Putin amb la seva decisió d’envair Ucraïna. Sols Branko Milanovic ha explicat correctament que la guerra permetria a Moscou d’aplicar un model d’industrialització per substitució d’importacions per sortir del seu paper d’exportador de matèries primeres. La globalització i la integració de Rússia als mercats de capitals occidentals impedien a Rússia trencar uns vincles dependència econòmica impossibles de capgirar. Quan Putin prengué la decisió d’atacar ho feu, precisament, perquè pretenia donar mort a la globalització. Fou un acte racional i meditat de destrucció amb l’esperança de reconstruir un nou ordre internacional on els Estats reprengueren el control dels capitals privats per redirigir l’economia.
Aquest nou ordre internacional és l’altre gran oblit dels nostres líders que continuen pensant que occident pot dominar el món contra una aliança del Sud Global perquè els blancs som i serem sempre superiors. Si analitzem els èxits de la nostra diplomàcia contra Putin, descobrirem que, simplement, no hi ha res semblant a una estratègia diplomàtica. Si aquesta és una guerra de les democràcies contra les dictadures, tres grans democràcies com l’Índia, Brasil i Sud-àfrica continuen sent aliades de Rússia i totes les pressions exercides per fer-los canviar de criteri han tingut just l’efecte contrari. Massa presumpció i prepotència occidental tenim quan es tracta de convèncer els països del Sud.
Tanmateix, aquest fracàs no es pot ni comparar amb l’oportunitat d’engrandiment que té Turquia. Un dels nostres socis a l’OTAN és el principal interessat en jugar als dos blocs i perllongar el conflicte indefinidament. El nou gasoducte turc per on arriba gas àzeri i gas rus a Bulgària i Grècia posa aquests dos països en una situació de dependència i debilitat davant d’un enemic tradicional, al mateix temps que permet a Ankara obtenir uns grans rèdits econòmics comprant gas rus amb descompte per revendre’l.
Per altra part, si bé la Xina al principi del conflicte tenia un gran interès a evitar qualsevol escalada, ara que viuen una confrontació declarada i oberta amb els EUA saben que estratègicament és una benedicció per a ells que occident s’esgoti amb una guerra contra Rússia. Si les nostres ofensives sobre Crimea tingueren èxit, els xinesos enviaren ajuda militar via Corea del Nord per impedir una desfeta russa. Encara més, el gas natural liquat que estem comprant per substituir el gas rus és gas rus liquat pels xinesos que fan negoci amb les nostres sancions.
En definitiva, a l’inici de la invasió era possible col·laborar amb la Xina per aïllar Putin i crear les condicions necessàries per finalitzar ràpidament el conflicte. Un any després, l’escenari és totalment diferent: molts actors internacionals es beneficien amb una guerra congelada i ajudaran a Moscou perquè puguin resistir econòmicament i militarment. Aquest és també l’objectiu dels russos: traçar un paral·lel 38 que consolidi les seves posicions i esperar que Washington, quan els necessiti per fer front a la Xina, forci els ucraïnesos a fer concessions. El temps, la inèrcia dels fets i la física nuclear juguen a favor de Rússia, però confiem que els nostres tancs seran suficient per vèncer la magnitud d’aquestes forces.
1
