Ha esdevingut un lloc comú parlar de l’actual situació mundial com una nova guerra freda, un terme que s’ha estès per il·lustrar l’enfrontament entre dos nous titans, els Estats Units i la Xina, que configuren un nou escenari bipolar. Tanmateix, el terme és del tot erroni i no reflecteix el caos multipolar que ha sorgit de l’actual conflicte. La guerra freda fou un període d’equilibri tens, però asimètric, amb uns límits clars que separaven les accions possibles a plena llum de la subversió encoberta. Avui dia, tot açò s’ha esvaït i difuminat fins al punt que ja quasi no té sentit parlar d’ordre internacional o dret internacional. El procés de descomposició iniciat amb la guerra d’Iraq de 2003 ha arribat a la seva fi.
L’anomenat MAD (Mutual Assured Destruction) de la guerra freda era una doctrina que impedia la confrontació directa entre les dues grans superpotències militars de l’època en virtut de la destrucció mútua assegurada gràcies a la bomba atòmica. Això significava que la lluita era sempre indirecta mitjançant proxy wars que eren conflictes civils. La idea fonamental era la de l’equilibri, que limitava la intervenció de l’enemic en els assumptes propis. La intervenció a l’esfera d’influència de l’enemic no podia ser decisiva, l’ajuda prestada a una de les faccions en lluita no podia ser determinant per obtenir la victòria. De fet, els protagonistes d’aquestes guerres indirectes eren moneda de canvi per al conflicte que vivia Europa, el realment important, i arribat el cas eren abandonats.
La lògica se sostenia perquè, en cas que l’ajuda fora decisiva i determinant per la victòria, l’altra part hauria d’amenaçar en atacar directament els interessos de l’enemic i això desencadenaria una escalada nuclear i la destrucció de la humanitat. Aquest era el manual de la guerra freda i els professors d’història l’hem explicat durant decennis a la universitat. Pensàvem que tots el coneixien i, òbviament, Vladimir Putin creia que occident no trencaria amb la lliçó apresa. És aquest, realment, el seu gran error de càlcul, ja que pretenia fracturar la globalització per millorar la posició internacional de Rússia en reintroduir les dinàmiques de la guerra freda sostingudes per l’amenaça nuclear i, per aquesta raó, l’objectiu dels Estats Units ha estat trencar amb l’equilibri imposat per la dinàmica MAD, malgrat que això implica assumir el risc de l’ús d’armes nuclears.
El canvi d’actitud s’explica per diferents motius. En primer lloc, els actuals dirigents dels EUA no han viscut dues guerres mundials com els polítics que lideraren la guerra freda. No tenen cap record directe del grau de destrucció d’aquests conflictes, no han perdut familiars i amics al front i consideren, com gran part de l’opinió pública, que l’èpica del combat i la satisfacció de la victòria són béns superiors a preservar la vida de la població civil. En aquest sentit, el gir de la sensibilitat europea després de tants decennis de pau és brutal i el record d’un possible holocaust nuclear s’ha esborrat de la ment dels més joves, que tracten i viuen aquesta guerra com un videojoc. La quantitat de vídeos compartits a les xarxes social celebrant la mort i la destrucció m’ha convençut que Twitter hauria fet triomfar els partidaris de bombardejar Cuba durant la crisi dels míssils de 1962.
Tanmateix, el factor clau és geopolític: la guerra freda mai no fou un conflicte simètric. Els EUA dominaren el planeta en tot moment i la seva superioritat material i tecnològica fou inqüestionable sempre. Per raons propagandístiques, els americans col·laboraren amb la creació del mite d’una poderosa Unió Soviètica i el seu invencible exèrcit roig, però aquella acumulació de ferralla no era radicalment diferent del matusser exèrcit rus que ara està perdent a Ucraïna. El món bipolar se sostenia per la bomba atòmica soviètica, no en cap altre instrument de poder, i la lluita, un cop eliminades les armes nuclears, era del tot desigual i clarament favorable per als occidentals. Com és obvi, els soviètics estaven encantats en ser temuts, però la seva estratègia sempre fou defensiva i temerosa, mentre que la política exterior nord-americana expansiva i agressiva.
Ara, al contrari, la situació és molt més simètrica i els EUA no tenen una hegemonia indiscutida. El món està molt més fragmentat i el pes econòmic i diplomàtic de la Xina retalla el camp de joc americà d’una manera que no han conegut mai. Això significa que, si abans els EUA podien acceptar jugar la ficció d’un món bipolar amb l’URSS perquè el teatre els convenia, per cap motiu pensen tolerar la consolidació d’un tauler de joc on hagin de tractar com a un igual a la Xina. No pensen reconèixer-li el tracte de gran potència que li donaren a l’URSS, perquè aquesta simulació sols es pot interpretar amb un país endarrerit econòmicament i amb armes nuclears, però no amb un país desenvolupat tecnològicament i amb armes nuclears.
Per tant, els EUA estan determinats a impedir a tot preu que torni l’equilibri de la guerra freda entre blocs i, per això, tenen un fort interès a demostrar que el xantatge nuclear ja no funciona, perquè no pensen tolerar aquest tipus d’estratègies en competidors avançats industrialment capaços de vèncer a les seves empreses al lliure mercat com la Xina. Com és evident, això implica que, tard o d’hora, s’ha de demostrar que les armes nuclears són inútils i és aquest principi el que explica la decidida política de suport a Ucraïna que ha sorprès els russos, ja que trencava amb les pràctiques de la guerra freda de no prestar cap ajuda determinant per a la victòria.
El risc d’un atac nuclear rus està totalment assumit i descomptat, aquesta és la realitat. No hi ha gens d’interés a detenir o evitar aquest escenari i, més bé, és just el contrari: el resultat esperat. Si els russos utilitzen una arma nuclear tàctica (ANT), es trobaran que no és ni decisiva ni determinant en termes estrictament militars, mentre que l’impacte psicològic serà menor de l’imaginat perquè és un risc acceptat pels ucraïnesos. Serà més aviat un problema general per la contaminació generada que un cop d’efecte definitiu i la resposta que rebran per part de l’OTAN, com ja han anunciat, no serà tan gran com per justificar una escalada a les armes nuclears estratègiques. Serà una resposta militar convencional que accelerarà la destrucció de l’exèrcit rus, però no posarà en perill el seu país. Els russos, llavors, sols podran llançar una altra ANT amb l’esperança de provocar una escalada en l’altra part que, ara sí, doni pas a una desescalada, però novament seran colpejats mitjançant mecanismes convencionals. La pitjor part se l’emportarà la població ucraïnesa que quedi en aquesta zona de guerra que esdevindrà, novament, un cementeri nuclear com Txernòbil, però els antecedents del país, precisament, fan presagiar el pitjor.
La culpa, evidentment, serà dels russos i molts consideraran que aquest immens sacrifici era un mal menor necessari per alliberar el món del xantatge nuclear. Era necessari viure l’experiència d’una nova detonació nuclear en un conflicte armat per comprovar in situ la caducitat de la doctrina MAD. Així mateix, no hi haurà dreceres per a les guerres futures i servirà de lliçó per a la Xina que, en cas de voler brega, haurà de saber que serà llarga i sostinguda. L’efecte de contenció i equilibri que les bombes atòmiques donaren al món durant mig segle s’haurà esgotat i tornarem al món multipolar del segle XIX amb un seguit de guerres directes i limitades sense escalar a una guerra total.
Tanmateix, hi ha un problema: el perfeccionament de les armes nuclears tàctiques. Si Rússia no pot compensar la feblesa del seu exèrcit mitjançant les ANTs, no serà per falta de poder destructiu d’aquest invent, sinó pel seu disseny obsolet per haver-se ideat com un recurs previ a l’escalada nuclear estratègica. La lliçó del fracàs nuclear rus pot ser just el contrari: la necessitat de dotar-se d’ANTs militarment més eficaces i operatives, concebudes com una arma de guerra més i no com un instrument de negociació diplomàtica. Per tant, és difícil d’imaginar que la desaparició del xantatge nuclear, més que significar l’obsolescència d’aquestes armes, no impliqui la seva total normalització.
Aquest, em sembla, és el full de ruta dels EUA per aquest conflicte i els futurs que preveuen. Em costa veure ací alguna estratègia guanyadora, però és evident que no pensen acceptar el declivi de la seva hegemonia i no toleraran un nou món bipolar si ho poden impedir. Molts ho entenen com normal, perquè nosaltres som les democràcies mentre que l’enemic és l’imperi del mal per ser una terrible dictadura. El problema és que, durant la guerra freda, aquesta suposada divisió ideològica o moral també existia i els pocs disposats a acceptar un holocaust nuclear per acabar amb els soviètics eren llunàtics mereixedors de tota mena d’escarni. Ara, al contrari, tenim una competició d’intel·lectuals liberals a Twitter promocionant articles bel·licistes on ens expliquen que l’hivern nuclear podria aturar el canvi climàtic.
2 
1 
