Guardeu-vos de Comuns i Podemos

El que ha passat en aquestes eleccions municipals a Barcelona, amb el pacte PSOE-PP-Comuns “por la unidad de España”, hauria de ser més que suficient perquè Catalunya s’adonés del que és de debò En Comú Podem i de quina és la seva autèntica ideologia. Si per fi reaccionéssim, podríem dir que d’un gran mal en surt un gran bé. Però em temo que no servirà de res, perquè si hi ha un país al món que és capaç d’ensopegar no dues o tres, sinó dues o tres mil vegades amb la mateixa pedra, és Catalunya. Fa més de tres segles que hi ensopega i res no sembla indicar que vulgui deixar de fer-ho. En comptes de foragitar la pedra del camí, es lliura al joc masoquista de llepar-se les ferides i hi torna, i hi torna, i hi torna… 

L’aliança entre PSC, PP i Comuns, dirigida des de Madrid, ha deixat ben clar que més enllà dels matisos sobre la política del dia a dia, els partits espanyols, es diguin de dretes o es diguin d’esquerres, són per damunt de tot espanyols. La famosa frase de David Cameron dient que, tot i no estar a favor de la independència d’Escòcia, abans que britànic era demòcrata i havia de deixar que els escocesos decidissin per si mateixos, és absolutament impensable en llavis d’un president espanyol, sigui del partit que sigui. Impensable! 

Els meus lectors saben que he escrit diverses vegades que Espanya no ha estat mai un país, ni tampoc un Estat. Mai! Espanya ha estat sempre una religió fonamentada en una suposada Veritat Suprema que, en virtut de la seva pròpia salvaguarda, es creu legitimada per destruir persones desafectes, per saltar-se principis ètics i per violar els drets humans. És la Sagrada Inquisició adaptada als nous temps, una Sagrada Inquisició de la qual formen part tots els partits. El fet que uns practiquin l’onanisme amb la dreta i altres ho facin amb l’esquerra és indiferent; ells, per damunt de totes les coses d’aquest món, són espanyols.

És obvi que quan la discussió no té res a veure amb Catalunya, engreixen les diferències entre ells i apugen el to per aparentar que els separa un abisme; i quan s’acosten eleccions n’hi ha que ens demanen el vot per “impedir que governi la dreta”. “Sobretot que no governi el PP!”, criden, “Seria terrible, terrible, terrible!”. Però el teatre s’acaba quan una institució com l’Ajuntament de la capital de Catalunya, d’acord amb el resultat de les urnes, està a punt de ser governada per l’independentisme. A partir d’aquest moment els matisos s’esvaeixen i, com atrets per un imant, Partit Socialista, Partit Popular i En Comú Podem s’apleguen, s’abracen com parents renyits que es retroben amenaçats per una desgràcia comuna i arriben a un acord, perquè, ja se sap, la família és la família. Són una família espanyola amenaçada per la possibilitat que l’independentisme pugui governar l’Ajuntament de Barcelona! On s’és vist! Després del tema d’Ucraïna, a Ada Colau i Jéssica Albiach se’ls fa difícil imaginar una cosa més greu. Calia actuar per salvaguardar la Veritat Suprema, que és la Unidad de España, i han actuat. 

Un turista potser preguntarà: “Però si l’independentisme governés l’Ajuntament de Barcelona voldria dir que Catalunya és independent?”. No, és clar que no! Però com passa amb els maltractadors, la sola idea que la víctima pugui tenir un aliat en algun lloc els resulta insuportable. I actuen. Hem vist que actuen i com actuen: amb mentides, sense principis ètics i sense escrúpols. La defensa de la Veritat Suprema els avala. Ho van fer el 2015 mitjançant una aliança dels Comuns amb la ultradreta de Manuel Valls, polític considerat per la ultradreta francesa com un dels seus ‘Valeurs actuelles’, i ho han tornat a fer el 2023 amb el tripartit PSC-PP-Comuns. 

Les mostres d’odi profund a la independència de Catalunya que hem vist al Parlament en polítics com Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, es fonamenten en una ideologia que està molt per damunt de l’adscripció dreta o esquerra, es fonamenten en un nacionalisme espanyol que és infinitament més perillós que el de Vox o PP, perquè és de la mateixa naturalesa que el del PSC-PSOE, és a dir, és un nacionalisme sibil·lí que, sota la disfressa del discurs progressista en matèries socials, amaga uns valors profundament reaccionaris de supremacisme de la nació espanyola sobre la catalana.

I això on ens porta, doncs? Si fóssim un poble conseqüent, ens portaria, d’entrada, a tres coses elementals. La primera: entendre d’una vegada per sempre que PP i Vox són la mateixa cosa. Exactament la mateixa. I els seus votants són també exactament els mateixos. Deixem de referir-nos-hi, per tant, qualificant PP com a dreta i Vox com a ultradreta. Vox i PP són la ultradreta espanyola. Són la ultradreta catalanofòbica. 

La segona cosa: deixar de legitimar PSOE i Comuns-Podemos com a partits dialogants i receptius amb Catalunya. És rotundament fals que ho siguin. Uns i altres són peces, cadascuna amb una funció específica, d’un engranatge estatal que no té més finalitat que diluir-nos en el Regne de Castella, que és el que és, al capdavall, aquest Estat que hom anomena falsament Regne d’Espanya. També és fals que siguin partits d’esquerres, són partits àvids de poder. Res més. No hi ha progressisme quan tens les mans tacades de sang, i aquestes formacions les tenen. No cal remuntar-se als GAL i a la calç viva, en el cas del PSOE, n’hi ha prou amb la seva política nacionalista actual. El govern espanyol de PSOE i Podemos té els armaris plens de cadàvers d’immigrants i refugiats que, pel fet de ser negres i considerar-los éssers del Tercer Món, moren a la tanca de Melilla tractats com a bèsties salvatges o ofegats en aigües espanyoles per negativa d’auxili, cosa que suposa una violació del dret internacional i un homicidi múltiple d’Estat en tota regla. I això per no parlar de les ‘devolucions en calent’ o de les condicions infrahumanes dels Centres d’Internament d’Estrangers, amb maltractaments, lesions, amenaces i vexacions que provoquen vagues de fam, defuncions i suïcidis relatats pel Síndic de Greuges. Es diuen CIE’s, però s’haurien de dir CITE’s, Centres d’Internament i Tortura d’Estrangers. Barbaritats, totes, sota el règim de PSOE-Podemos, el Gobierno Más Progresista de la Història. Un progressisme classista i racista. Pel que fa a Catalunya, n’hi ha prou de veure el balanç d’incompliments, de misèria i de recentralització de competències que ens deixa el Gobierno de PSOE-Podemos. 

I la tercera cosa: deixar de caure en el parany letal del ‘cordó sanitari’ contra la ultradreta o dels pactes d’esquerres que propugnen Colau i Albiach. Tot això són tracamanyes per dividir l’independentisme, fer que es baralli pel color dels mitjons i impedir que faci un front comú pel dret capital de tots els drets socials, que és la llibertat. 

Mal averany tenim mentre visquem instal·lats en la queixa com a praxi política, en comptes de passar a l’acció, que és la insubmissió, i no establim un veritable cordó sanitari independentista contra el nacionalisme espanyol encarnat pels tres partits que han investit alcalde el falsari Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona.