Ser català o catalana és molt depriment. Reconeguem-ho. Aquest és el primer pas per sortir del forat. No hi ha dia ni setmana que no ens ofeguem, amb els dallonses per corbata, sota un tsunami de males notícies i prediccions espantoses.
A veure si podem fer una mena de repàs ràpid de l’horòscop de país, que ve a ser una mena de diagnòstic de malalt terminal…
1) La llengua. Si no m’afanyo, abans d’acabar aquest article només quedaran tres indígenes capaços d’entendre’l. Anem tard i cada dia pitjor, ara amb un governet que, tot i el desinterès pel català, fa una miqueta més que els altres, els abrandats patriotes que van abandonar el català… No és per premiar els d’ara, però sí per ser justos, agradin més o menys els delegats de Madrid a la colònia catalana.
2) La política (abans coneguda com a catalanista i presumptament diferent de l’espanyolista) s’ha independitzat de Catalunya, de la gent, de la decència… Però no d’Espanya, ja és curiós. En fi, almenys hi ha uns quants catalans que ja són independents. I no només això: al pas que van, esdevindran extraterrestres extraorbitals. Marcians a nòmina, poca broma. Com els maquinistes de la Renfe, vaja.
3) Serveis públics: obrim-nos les venes si són estatals o autonòmics i agraïm, humilment, que els serveis municipals no siguin en general, ni de lluny, tan desastrosos. Els trens de rodalies guanyen per golejada, però espera’t tu que s’enfonsi l’AP-7, que no falta gaire… I si ens posem amb la DGAIA, el misteri esotèric de la pornografia de les subvencions que no se les acaben ni cent menjòmetres, els terminis i la desídia per atendre la gent, la catàstrofe absoluta de l’educació, la decadència de la sanitat castellanitzada i precaritzada… Uf, ja ens falta l’aire, oi? I no ens oblidem tampoc dels pagesos, aquelles figuretes entranyables que es mouen pel “territori”, o de la destrucció sistemàtica del paisatge o l’apocalipsi caníbal de l’habitatge, entre altres terrorífiques qüestions que ens turmenten…
4) La substitució demogràfica, que traduït significa: et canvio un català per tres immigrants castellanitzats, que se sumen als de dècades anteriors, i tu ves-te preparant una reserva índia a vint anys vista. Gloriosa i voluptuosa operació econòmica i humana que no només arruïnarà les pensions, els impostos i tota mena de benestar (senzillament perquè en general cobren sous de misèria i cotitzen coherentment, si cotitzen) sinó que a més aconseguirà finalment, en pocs anys, que Catalunya deixi de ser un gra al cul d’Espanya.
I si tot això no fos prou per enfonsar-nos en la més absoluta de les foscors ràdioactives, ara ve una colla d’economistes seriosos i solvents i profetitzen ni més ni menys que l’hecatombe final, la fallida definitiva de Catalunya. No sé si estan de conya, però amb el seu Informe Fènix (link: www.informefenix.cat) han triat intencionadament un ocellot mitològic que és capaç d’aixecar-se des de les seves pròpies cendres i renéixer… a més de ser un antic símbol nacionalista català.
El catàleg de plagues egípcies, molt escaient tenint en compte l’origen de l’ocell de foc sagrat conegut com a fènix, és tan espantós, tan contundent, que només pots dir: cames, ajudeu-me a córrer.
Hauria estat millor batejar-lo com Informe Cassandra. Com sabran els afeccionats a les coses romanes i gregues, Cassandra, princesa de Troia, va avisar els troians però no la va creure ningú…
Resum: hem passat d’un PIB per càpita 6 punts per damunt de la mitjana europea a 6 punts per sota, en 25 anys, des de l’any 2000. Un èxit aclaparador per a un motor d’Europa, eh? Però no fem més el ploramiques: ara som una potència mundial en matèria de porcs, turistes, creuers, cambrers, cerveses i patates braves per càpita, a més de liderar el rànquing mundial de trens que no arriben mai i d’espavilats que es fan d’or llogant pisos, habitacions o locals. I tot això, amb una dificultat extra, al mateix temps: fer fora la gent del país, arruïnar l’economia productiva i destruir la seva llengua i la seva cultura. Poca broma.
Culpa del procés, tot això? Culpa d’Espanya, només? No, culpa de tot plegat, hi ha moltes culpes catalanes. Molts egoismes no compensats amb un mínim sentit del patriotisme o de la decència: campi qui pugui. Molts aprofitats, massa, sí, però tu què faries? Potser és culpa dels astres, qui ho sap. Però sí, ser català o catalana és molt, molt depriment. Cansat. Fotut. Emprenyador. I unes quantes coses més per l’estil.
Aviat no serem la gallina dels ous d’or d’Espanya: quan ens hagin expremut del tot l’ànima i la cartera, ens llençaran a les escombraries. Aviat no serem l’avantguarda: vivim de rendes i glòries passades, el futur se’ns comença a escapar…
Som una mena de pollastre a l’ast, totalment rostit, consumit, recremat.
A la majoria dels residents a Catalunya (que no són exactament els catalans) se’ls en fot. I n’hi ha moltíssims que prou feina tenen a sobreviure, a malviure o a pescar subvencions públiques i ajuts de tota mena. I als “nostres” polítics ni els esperem, que estan molt enfeinats i atabalats.
Com és evident, no anem bé. Gens bé. No està gens clar que puguem renéixer de les nostres cendres, com l’au fènix.
Aviat vindrà l’estiu, farem vacances, després ens passarem un any ben bo de campanya electoral: municipals, europees i qui sap si les espanyoles i les catalanes, en una finíssima jugada mestra que no portarà enlloc. I que Déu hi faci més que nosaltres: ens relaxarem, ens resignarem a ser l’Andalusia del nord amb una mica de chapurriau català -com diria l’arquebisbe barceloní- i a fer punyetes Gaudí, que espera’t, que el mes de juny encara riurem més…
Si això és el que volem, o el que ens resignem a ser, perfecte, perquè hi anem de cap. Directes. No falta gaire perquè arribem a aquell punt on ja és inútil fer marxa enrere i alçar el vol… I després, patapam.
