El juny de 1959, el director de La Vanguardia va assistir a una missa que, per sorpresa seva, va incloure un sermó en català. El senyor Galinsoga, nomenat pel règim franquista, va insultar els presents tot cridant “Tots els catalans són una merda”. Davant el cas, es van mobilitzar grups de joves cristians, entre ells Jordi Pujol, per protestar i fer boicot al diari degà de Barcelona. Al final, tot i ser un personatge poderós i influent, el senyor Galinsoga va haver de baixar del burro i es va haver de disculpar. Es van començar a fer més homilies que mai en català, i els fets van enfortir el catalanisme clandestí del moment.
Aquell no va ser, dissortadament, un cas aïllat en la història de la llengua catalana, ni tampoc va constituir la pitjor agressió mai viscuda. La llengua catalana ha patit en l’època moderna una discriminació sistemàtica, passant per episodis de repressió i d’odi manifest. Fa pocs dies, a Borriana, el regidor de Cultura de Vox, que governa a la vila en coalició amb el PP, va ordenar la retirada de cinc revistes en català de la Biblioteca municipal. Segons ell, es tractava de despolititzar la llengua; de fet, ell tot sol va activar i disparar la càrrega política de la situació lingüística amb la seva decisió política. La resposta ha estat àmplia a tots els Països Catalans, fins i tot per part de representants socialistes, que han aprofitat per marcar paquet catalanista durant la campanya electoral.
Els dos casos, Galinsoga i Borriana, són diferents i estan separats per més de cinquanta anys. Però formen part d’una línia contínua i persistent d’atacs a la llengua que avui parlem més de deu milions de persones. Possiblement, avui en dia, a Europa Occidental, ja no queda cap fenomen de discriminació cultural massiva que s’hi pugui comparar. La qual cosa ens porta a diverses conclusions, totes elles importants, respecte al nostre idioma. La primera reflexió és que si algú es pren la molèstia de retirar revistes en català d’una biblioteca, és perquè aquestes revistes existeixen i es distribueixen a moltes localitats. Això significa que el català encara és viu i, pel que es veu, molt més viu del que voldrien els seus enemics.
La segona és que la normalització, pregonada a tort i a dret a finals del segle passat i reclamada per la Norma i la Queti i altres invents, és inviable –més ben dit, no és factible mentre no hi hagi un estat propi que la imposi. És factible a Andorra, curiosament l’únic territori on l’ús de la llengua catalana ha crescut en els darrers anys (per què deu ser?). A altres bandes, ni la democràcia ni l’autonomia no han servit, ni serviran, per fer normal, regular i sòlida la consideració legal i social del nostre idioma. Mentre no hi hagi independència, sempre hi haurà tribunals i partits polítics que se sentiran amb el poder i el dret d’esclafar-la a gust.
Tot i així, és evident que no ens quedarem de braços plegats esperant que arribi l’albada dels justos. Cal treballar per tal que el mentrestant no es transformi en una reculada persistent. El cas Borriana, com anteriorment el cas Galinsoga, són bons exemples que uns fets nefastos poden ser girats i aprofitats per entrebancar l’adversari, tal com saben fer els judokes. En aquest sentit, com més feixistes siguin els perpetradors més fàcil serà fer-los caure de quatre grapes en l’error públic. Ara tothom coneix les revistes Camacuc i Cavall Fort –aquesta darrera, per cert, sorgida al caliu de l’afer Galinsoga. Estic segur que fa uns dies ben poca gent eren conscients de la seva existència, però ara la potineria del catalanòfob de Borriana ha fet que la subscripció a les esmentades publicacions s’hagi disparat, entre particulars i també entre ajuntaments i institucions que tenen ganes d’entrar en campanya.
L’efecte reactiu és molt propi de la societat catalana, i aporta encara una altra derivada interessant. És molt més complicat i ardu construir projectes en positiu, per exemple bastint realitats lingüístiques en català, que no pas protestar en negatiu perquè algú altre s’ha excedit. El catalanisme sempre ha tingut un ingredient destacat de contestació, i és obvi que la defensa de la llengua, així com la defensa de la sobirania política, ha revifat en temps de pràctiques hispàniques ultres i imperials. Aquest no és l’únic lloc del món on això passa, però potser és el lloc on la distància resulta més gran, entre una minoria activa i la massa passiva de rondinaires, que només salta quan li trepitgen l’ull de poll.
D’aquí a pocs dies se celebren unes eleccions que marcaran els camins del futur a les Espanyes. És possible, o probable, que qui governi a Madrid sigui una barreja d’extrema dreta i extremíssima dreta. Si és així, veurem moltes més Borrianes. Es tracta de saber-ho aprofitar i escalfar motors per a les mobilitzacions, un cop vist que jugar a la contra ens resulta més senzill i hi podem aplegar més gent. Siguem realistes; mentre no hi hagi plena sobirania catalana, la normalitat i l’anomenat blindatge del català seran una quimera. Disposem-nos, doncs, a fer campanya, com hem fet durant prop de dos-cents anys, a favor d’una pau lingüística que només pot arribar amb combat.
6
14
