Les declaracions del diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián, el 8 de juny passat, qualificant el president Puigdemont de “tarat”, per haver proclamat la independència (en comptes de convocar eleccions autonòmiques, oi que sí?), són d’aquelles que no tan sols es desqualifiquen soles sinó que ofereixen un retrat força diàfan del nivell intel·lectual i educacional del seu autor. No sobtarien gens venint d’un pinxo d’una taverna del port envoltat de la seva claca de abascales, però dites per un diputat català al Congrés espanyol en representació d’un partit que diu ser independentista i d’esquerres van molt més enllà, perquè desqualifiquen les sigles i fan que la gent, molt legítimament, es pregunti si Rufián, amb aquest comportament, no fa res més que el que s’espera que faci, que és dir en veu alta allò que la cúpula pensa o diu en veu baixa.
L’insult és tan greu que no pot ser negligit amb una simple desautorització verbal per part de Pere Aragonès i unes no menys simples excuses del diputat llengut. Un diputat que escup una injúria contra el president de Catalunya a l’exili i que, per extensió, desacredita l’escó que ocupa i el partit que representa, no pot continuar exercint i hauria de ser expulsat de la formació. I encara més quan, com és prou sabut, aquesta no ha estat ni molt menys la primera vegada que Rufián ha hagut de disculpar-se per comentaris tavernaris.
Però Esquerra no només no l’ha expulsat, sinó que aquests dies les patums del partit no han parat de passejar-se pels mitjans de comunicació dedicant-li lloances i ratificant-lo com un dels seus, ja sigui com a diputat a Madrid o com alcaldable a Catalunya. Fixem-nos en la insistència d’Oriol Junqueras afirmant que Rufián té “tota la confiança” d’Esquerra i que se sent “molt orgullós de la gent que sap rectificar”, i en la de Joan Tardà dient que el fet que Rufián s’hagi disculpat “l’honora”. S’adona de la maniobra, el lector? No en té res, de nova. És antiquíssima i es fa servir en àmbits molt diversos. Em refereixo a banalitzar una agressió mitjançant la victimització de l’agressor. Talment com si la presentació d’excuses esborrés l’agressió i ja no hi hagués cas. Així de fàcil. Es tracta de sacralitzar les excuses tot elevant-les a la categoria de virtut. A partir d’aquí, Rufián esdevindria una víctima dels qui exigeixen una acció dràstica d’ERC i critiquen l’operació de maquillatge que el partit li ha muntat.
Però hi ha un detall molt important que Junqueras i Tardà obvien deliberadament: Rufián no presenta pas d’immediat i per iniciativa pròpia les seves excuses. És només arran del rebombori que s’ha creat i de l’ordre pública que li envia Pere Aragonès de viva veu, que Rufián s’excusa. I ho fa seguint el patró marcat pel Borbó emèrit, ara fa deu anys, quan, també forçat a l’ombra, va dir: “Lo siento mucho; me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Minuts després d’aquestes paraules, totes les patums monàrquiques ja deien exactament el mateix que diuen avui Junqueras i Tardà: se sentien “molt orgulloses de la gent que sap rectificar” i consideraven que aquelles excuses “honoraven” l’agressor de Botsuana.
No cal dir que tota disculpa que no és espontània i que no ve del cor és més falsa que un euro de fusta. En aquest cas, seria pura xerrameca destinada més aviat a treure Esquerra del mal tràngol que no pas a treure’n Rufián. Diu la dita que al setembre cadascú cull el que sembra, i Rufián és la collita d’Esquerra a partir del moment que va decidir que li calia enviar gent al Congrés espanyol disposada a dir estirabots que li aportessin quota mediàtica en forma de tall de quinze segons reproduït per ràdios, teles i premsa digital com si fos un espot publicitari, un espot que, si s’hagués de pagar, seria prohibitiu.
Joan Tardà era una peça d’aquesta estratègia: “Mori el Borbó!”, “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, etc. I Rufián, després d’un temps de compartir-hi bancada, va ocupar el seu lloc i s’ha convertit en la cara visible d’Esquerra en el seu paper de guàrdia pretoriana de Pedro Sánchez, que només li vota en contra quan sap que el Gobierno té garantit el resultat favorable amb altres vots. Són escenificacions de cara a la galeria, ja que Sánchez sap prou bé que, si d’Esquerra depèn, té garantit el govern d’Espanya fins a la fi dels temps. Perquè, és clar, és que si no ve la dreta, eh?, i… ui, quina por! Sort en té Catalunya, del PSOE!
Gabriel Rufián no és únicament a Madrid per donar visibilitat mediàtica al seu partit, també hi és per complir la missió del poli dolent, que, com tothom sap, no és cap altra que la d’endolcir la imatge del poli bo. Tant l’un com l’altre pensen exactament el mateix, per això treballen plegats, però per obtenir els resultats que persegueixen necessiten que hi hagi contrast. Evidentment, no estem parlant de policies, sinó de la imatge clàssica dels dos plats de la balança. Hi ha empreses que sovint alternen aquestes dues figures per aconseguir un contracte més satisfactori en les negociacions. Esquerra també. La dolenteria de Gabriel Rufián ha permès que Pere Aragonès, ordenant-li una disculpa, es presenti com l’home assenyat que Catalunya necessita.
21 
2 
